Nota d’Opinió. Agenda reformista en benefici de les noves generacions

Espanya tornarà a sortir d’una crisi, la provocada per la Covid-19, pitjor que els seus homòlegs europeus. La falta de polítiques compartides de llarg abast, que sobrevisquin diferents legislatures, llasta el nostre potencial com a país una vegada més. Les crisis successives que Espanya ha viscut des del 2008 palesen la necessitat que les institucions i la societat civil articulin un model al voltant del qual es generin un projecte comú i il·lusió col·lectiva. Un model que demana reformes i unitat. Els fons Next Generation ens proporcionen una nova oportunitat de reformar el nostre model productiu. Aquesta vegada no podem fallar.

Després de la tràgica Guerra Civil i d’una dictadura de quaranta anys, el nostre país va recuperar la fe en si mateix amb una transició que, encara que convingui revisar-la amb una anàlisi històrica rigorosa, va projectar la imatge d’Espanya com una democràcia jove capaç de superar els seus dimonis històrics, i va servir com a model des de Llatinoamèrica fins als països de l’Est europeu en les transicions democràtiques respectives.

El Cercle d’Economia va néixer i va madurar en aquest context, i als anys seixanta i setanta del segle xx ja propugnava una Espanya modernitzada, articulada a Europa, democràtica i integradora. Aquests valors van cristal·litzar en el país que es va incorporar a la Comunitat Europea als anys vuitanta i va projectar la seva millor imatge durant les dècades següents. Aleshores la nostra economia va abordar el repte de la competitivitat internacional amb audàcia: Espanya es va convertir en el primer inversor a Llatinoamèrica i les nostres empreses es van internacionalitzar.

Però la crisi financera i immobiliària que va començar el 2008 va comportar a Espanya una sèrie de problemes que, lluny de solucionar-se, s’han agreujat amb el pas del temps i que la pandèmia de la Covid-19 ha evidenciat amb cruesa. Són problemes que de fet ja arrossegava de feia dècades, i que cap govern, del color que sigui, no ha tingut la valentia d’afrontar. Fa dècades que no hem fet els deures i cada nova crisi ens ho recorda.

La taxa més gran de desocupació estructural d’Europa; la dualitat injusta del mercat laboral, especialment carregosa per al jovent; un sistema educatiu llastat per la falta de consens i no adaptat a les necessitats de l’economia real; el fracàs escolar; la falta d’inversió en R+D+I, i una productivitat estancada han provocat que el nostre jovent tingui un entorn pobre en oportunitats.

La falta de consens polític sobre grans reformes sempre ajornades no ha fet més que accentuar tendències disruptives que retallen la nostra competitivitat i erosionen el sentit de pertinença dels ciutadans.

Exigim, per tant, polítiques reformistes consensuades que una majoria parlamentària accepti per als deu anys vinents. Reformes que inverteixin en la gent i el talent que té, que les polítiques públiques sovint llasten; inversió a totes les fases educatives, des de les guarderies fins als doctorats; inversions sistemàtiques en el temps, perquè només obtindrem resultats a partir de la constància; polítiques a llarg termini, que s’estenguin diverses legislatures. Si Espanya canvia tota la política econòmica, industrial i educativa cada quatre anys, no assolirà mai els nivells de benestar i cohesió dels homòlegs europeus.

En el cicle de debats sobre Espanya en el context geopolític de la postpandèmia, que hem fet a la nostra seu els últims mesos, hem anat analitzant els que considerem que són els reptes més grans que el nostre país ha d’afrontar. Aquesta anàlisi s’ha de fer apartant l’objectiu i posant els llums llargs que apunten a reformes consensuades i sostenibles. Alhora, hem de situar la reflexió en els moviments tectònics que les plaques geopolítiques van dibuixant.

La millora del nostre sistema productiu

L’economia espanyola necessita incrementar la productivitat i guanyar competitivitat potenciant determinats nínxols que actuïn com a tractors. La crisi començada el 2008 va fer aflorar una dependència excessiva de la totxana, i l’actual, derivada de la pandèmia de la Covid-19, del turisme de masses. Tant la construcció com el turisme són sectors que hem de cuidar, i recuperar aquest últim serà un factor decisiu per sortir de la crisi que la pandèmia ha provocat. Però sens dubte el model turístic mutarà i hem d’estar molt atents a l’hora de respondre a les demandes que plantejarà una societat més selectiva i més exigent en matèria sanitària, cultural i ecològica.

A més, s’han d’aprofitar els fons Next Generation per incrementar la nostra inversió en R+D+I i emprendre projectes ambiciosos que contribueixin a potenciar sectors i empreses de més valor afegit. Hem analitzat els eixos sobre els quals s’ha de reconstruir la nostra economia en tres comissions. En primer lloc, la sanitat. Una societat com la nostra, amb un poder adquisitiu alt i una esperança de vida cada vegada més llarga, reclama una forta inversió en els sistemes sanitaris; la fita científica aconseguida desenvolupant les vacunes contra la Covid-19 en un temps rècord ha de servir per esperonar la inversió en un sector en el qual el nostre país pot fer una contribució rellevant. En segon lloc, la transició a un model energètic sostenible i compatible amb la lluita contra el canvi climàtic. L’anomenat Green New Deal ha de servir-nos per apostar decididament per les energies netes i reconvertir la nostra indústria automobilística, i ha d’actuar, a més, com a catalitzador d’un creixement sostenible i selectiu, davant dels qui propugnen polítiques de decreixement que només porten al bloqueig sistemàtic d’iniciatives i projectes. En tercer lloc, la digitalització i la intel·ligència artificial han de contribuir a fer el nostre sector públic més eficient i les nostres empreses més competitives. No hem de tenir por de la digitalització. No cal dir que generarà distorsions, i a curt termini pot provocar desocupació, però és l’única via per apujar la tan anhelada productivitat. Aquestes disfuncions s’hauran de tractar amb polítiques publiques decidides. L’anomenat reskilling hi tindrà un paper molt important.

Les administracions públiques han de tenir com a prioritat aprofitar aquesta oportunitat per rellançar el nostre sistema econòmic i treballar de manera coordinada, i així establir les bases perquè el teixit empresarial guanyi competitivitat. Per aconseguir-ho cal que la definició de prioritats quedi ben estructurada, els criteris de selecció de projectes siguin transparents i la canalització de recursos es faci de manera eficient. Fins ara el nostre país ha aprofitat poc les oportunitats que li han ofert els fons europeus, de manera que és urgent posar els fonaments organitzatius que calen perquè aquesta oportunitat sí que s’aprofiti.

Espanya només va fer part dels deures en la sortida de la crisi del 2008. Es va desaprofitar l’oportunitat de reorientar la nostra economia cap a la productivitat i la creació de valor. Mentre la resta de les economies de la Unió Europea avançaven en productivitat, en les dues últimes dècades el nostre país s’ha estancat. No és estrany, quan tenim una de les ràtios més baixes d’inversió en R+D+I. A l’última dècada s’han fet tan sols les reformes que Europa ha imposat: sanejar el sistema financer i reformar parcialment el mercat de treball. Però s’han deixat d’afrontar reformes bàsiques com la del sistema educatiu, el mercat de l’habitatge o el sector energètic. No podem repetir aquest error quan els fons Next Generation ens ofereixen l’oportunitat de reinventar-nos d’una manera coordinada amb la resta d’Europa.

La crisi actual ha palesat la importància de disposar d’un sector industrial potent i resistent a les disrupcions potencials de les cadenes globals de valor. L’oportunitat que Europa ens ofereix s’hauria d’aprofitar per impulsar la nostra indústria amb l’objectiu de passar del 16 % que ara representa en el conjunt del PIB a un 20 %. Si bé encara ens situaríem lluny del 26 % d’Alemanya, això revertiria la tendència clarament.

Un entorn institucional favorable

El rellançament del nostre sistema econòmic requereix un entorn institucional de qualitat. L’actual clima de polarització a tots els nivells de la política espanyola és corrosiu. La política ha de revertir la dinàmica partidista actual per buscar consensos en matèries bàsiques, que van des de renovar els òrgans que integren el bloc constitucional fins a seleccionar els projectes que es finançaran amb els fons Next Generation, i que també abasten redefinir la política sanitària o qüestions candents com pagar per fer servir les autovies.

El debat públic ha de deixar de banda la desqualificació sistemàtica i el recurs a la demagògia per centrar-se en la confrontació transparent d’idees i projectes. D’altra banda, el nostre país sortirà de la pandèmia fortament endeutat i amb un grau de pressió social alt. Es tracta d’escenaris abonats per als discursos populistes d’un bàndol i de l’altre. Per tant, cal aconseguir acords en temes clau com la reforma de les pensions, i, en general, en les mesures destinades a enfocar la consolidació fiscal sense deteriorar l’estat del benestar.

Un entorn favorable a la inversió i l’emprenedoria requereix primer de tot un sistema normatiu previsible que asseguri l’aplicació efectiva de les lleis. En canvi, constatem una baixada progressiva dels nivells de seguretat jurídica. Les inversions, com els cicles d’innovació esmentats, es pensen per a períodes llargs. Les normes, la regulació, han de tenir en compte aquests tempos.

La quota més gran de responsabilitat recau en els qui tenen encomanades les tasques de govern. I ens referim al govern espanyol, als governs autonòmics i als municipals. En tots hi trobem un excés d’oportunisme i un defecte de sentit de la responsabilitat.

Gestió pública més eficient

La regeneració institucional ha d’anar acompanyada de promoure decididament la col·laboració publicoprivada. La corrupció sistèmica que va florir a l’empara del boom immobiliari i el finançament dels partits polítics ha generat una reacció de desconfiança mútua entre els nous gestors de la cosa pública i els empresaris. És essencial promoure una nova dinàmica col·laborativa en la qual el sector privat no vegi les administracions públiques com un llast i les administracions no contemplin la iniciativa empresarial amb reticència.

L’administració necessita reformes que la facin més productiva, entre les quals cal destacar introduir-hi elements de competitivitat i mesurar-ne els assoliments, i també professionalitzar els alts càrrecs i orientar-los als resultats. I, alhora, el rigor en la lluita contra la corrupció no ha de ser un factor dissuasiu de la col·laboració amb la iniciativa privada.

Tenim unes administracions públiques massa mediatitzades per la lluita política, en la qual l’aproximació dogmàtica preval massa cops sobre l’anàlisi racional de cost i benefici. A la lentitud i ineficiència tradicionals de les nostres administracions, s’hi ha afegit un factor paralitzant que sembla que troba l’únic nord d’actuació en el compliment normatiu, de manera que es perd de vista que té com a finalitat resoldre problemes i desenvolupar els serveis al ciutadà.

Polítiques socials

La pandèmia ha palesat  que cal invertir millor en el nostre sistema de salut. Alhora, els reptes de la competitivitat en un món en transformació requereixen potenciar la inversió en educació i millorar-ne la governança: les taxes d’abandonament escolar espanyoles són les més altes d’Europa i el nostre mercat laboral manté un atur estructural d’una mitjana del 17 % des del 1980, amb una taxa de temporalitat del 25 %, davant d’un 14 % de mitjana a la Unió Europea. És peremptori potenciar la nostra formació professional en col·laboració estreta amb el teixit empresarial i orientar els graus que ofereixen les nostres universitats a les necessitats del sistema productiu. L’elevadíssim atur juvenil, l’emancipació tardana i una natalitat a nivells mínims són fenòmens que palesen la crisi del pacte intergeneracional. Només preparant els joves més i millor, proporcionant-los ajudes i incentius per emancipar-se i invertint en la formació continuada durant tot el cicle de vida activa podrem revertir aquest lamentable bucle.

Les inversions que calen per a aquestes reformes s’han de fer amb polítiques de precisió que han d’anar acompanyades de mesures dirigides a incentivar la creació d’empreses i atreure els emprenedors. I s’han de poder compatibilitzar amb una fiscalitat justa, i certament progressiva, però mai desincentivadora o confiscatòria. Portugal és un bon exemple que és possible aconseguir-ho.

El model territorial

Les qüestions precedents són difícils d’abordar si Espanya no afronta amb valentia i amplitud de mires el debat sobre el model territorial. La tensió entre centre i perifèria ha estat i és el problema més greu d’Espanya en la seva definició com a país. Ortega y Gasset deia que Espanya era el problema i Europa la solució. Però la integració plena en les institucions europees no ha resolt el problema, si bé és cert que hi ha canviat el pla. I és per aquí que hem de buscar solucions. La tensió entre centre i perifèria no ajudarà gens a resoldre la qüestió. Per contra, és en la col·laboració entre comunitats, en un marc de més integració europea, que podem trobar les vies de redefinir Espanya com a país.

Vivim en un entorn global en el qual les ciutats actuen com a focus d’atracció; tendeixen a buidar tot el que és lluny del seu radi d’influència. En aquest marc, Madrid ha de ser conscient que l’efecte de la capitalitat l’afavoreix, que s’accentua amb la presència de les seus de les principals empreses i que això implica una responsabilitat important. La capitalitat de Madrid no pot actuar com a aspiradora de recursos de la resta d’Espanya. No assumir una posició conscient del seu paper com a capital pot portar que a la resta del país hi hagi una forta desafecció.

El cas català és paradigmàtic. S’afirma que la inestabilitat derivada del procés independentista provoca l’estancament. És veritat, i ho reiterem ara i aquí: Catalunya ha de sortir de la paràlisi actual i centrar totes les energies, que són moltes i poderoses, a tornar a ser el motor econòmic d’Espanya; ho té tot per ser-lo. Però això no impedeix de dir, i el Cercle també ho ha denunciat mantes vegades, que la centralització econòmica ja venia d’abans i la va promoure de manera decidida el govern espanyol en diferents fases. Com també és veritat que Catalunya està infrafinançada i que el model actual del sistema de finançament autonòmic ja va caducar fa anys. La polarització política, tant en l’àmbit català com en l’espanyol, no fa més que accentuar les tendències disgregadores.

Madrid no ha de concebre la resta d’Espanya com la seva caixa de ressonància, i l’independentisme català ha d’entendre i explicar amb honestedat al seu electorat que, en una democràcia representativa, reconeguda internacionalment com un Estat de dret i plenament integrada a Europa, els experiments unilaterals no són admissibles.

El Cercle d’Economia dona suport a polítiques de cooperació amb altres ciutats i comunitats autònomes per presentar un model territorial basat en la pluralitat i la cohesió territorial, en què la competència sana vagi acompanyada de vincles col·laboratius dirigits a promoure el bé comú. Una dinàmica de confrontació directa amb Madrid no ens portarà més que al fracàs i la frustració. Barcelona i Catalunya han de mirar fora d’Espanya en la carrera per la competitivitat global i agafar com a model altres ciutats i països que són capaços d’atreure el talent i la inversió. D’altra banda, hem de teixir una xarxa de complicitats en el si d’Espanya per promoure un nou model d’integració territorial que ens permeti abordar, amb serenitat i sense les estridències que ho corquen tot, la resta de reptes que se’ns presenten.

El sobiranisme, doncs, ha de posar els llums llargs i entendre que el seu projecte, si té viabilitat, serà a llarg termini. Mentrestant, cal fer política a Espanya i les aliances més evidents es troben en l’eix mediterrani. A partir d’aquí, els partits d’arrel catalana han de ser propositius a l’hora de defensar un model comú que, advocant per l’equilibri territorial, contribueixi a rellançar Catalunya. En aquesta línia s’ha de prioritzar una reforma del finançament autonòmic que corregeixi progressivament els desequilibris i implantar el principi d’ordinalitat. Les inversions en infraestructures s’han de guiar per criteris de racionalitat econòmica i han d’orientar la nostra economia cap a una estructura nodular i descentralitzada, alhora que s’avança en un model federal que, seguint l’exemple alemany, promogui la distribució territorial de les estructures estatals.

En definitiva, una reforma consensuada del model territorial contribuiria decisivament a reactivar el projecte col·lectiu d’Espanya i alliberaria energies per concentrar-les en els grans reptes que plantegen la revolució tecnològica, la sostenibilitat ambiental i la competència global.

Projecció exterior

Finalment, hem d’assenyalar que Espanya ha de definir la seva política exterior: afermar el seu paper en el si de la Unió Europea i projectar la seva imatge en els entorns amb els quals interactua més. Després d’Europa, Llatinoamèrica, per raons de comunitat cultural, i l’Àfrica, per la proximitat geogràfica, han de ser prioritats de la nostra acció exterior. La projecció exterior i l’autoconsciència del nostre paper en la comunitat global són elements essencials per recuperar l’autoestima com a país.

********************

Cal abordar els reptes indicats amb serenitat i sense catastrofismes. És veritat que la política no hi acompanya. La polarització, alimentada per una certa fractura social, ha provocat episodis tan inquietants com la negativa de Trump a reconèixer la seva derrota o l’assalt al Capitoli. La deriva autoritària a països de l’Est europeu i l’extensió del discurs il·liberal és preocupant, com ho és també el clima de tensió creixent entre els Estats Units i la Xina.

No obstant això, els plans de reactivació del president Biden als Estats Units i els passos que la Unió Europea ha seguit ens fan ser moderadament optimistes. És veritat que el paquet Next Generation és reduït en comparació amb els grans plans nord-americans. També ho és que la gestió sanitària de la UE va començar de manera no gaire reeixida. Però hem de ser conscients que la Unió Europea no és un Estat federal i no podem exigir-li més del que pot donar. La realitat és que s’han fet dos passos enormes pel que fa a la cohesió: a Europa la vacunació avança decididament i s’ha evitat una competència fratricida entre els estats per accedir a les dosis. A més, els fons Next Generation són un primer pas cap a una federalització que fa tan sols dos anys hauria estat inconcebible.

No podem, doncs, renegar del projecte europeu, que és l’estructura política més innovadora generada al segle xx. El Cercle d’Economia té l’europeisme a l’ADN i, en aquesta línia, ha decidit impulsar el premi a la Construcció Europea, que en aquesta primera edició es concedeix a Mario Draghi per la seva contribució decisiva a consolidar l’Eurozona en l’etapa en què va presidir el BCE (2011-2019).

Tampoc no cal descarregar tota la responsabilitat en els dirigents públics. A la societat civil hem de ser propositius i hem de demanar a les instàncies polítiques altura de mires i sentit d’estat per anteposar els interessos comuns als de partit. No es pot renunciar al que és públic. Els nostres fills i nets no entendran que no hàgim lluitat per deixar-los una Europa millor. La reconstrucció ha de redirigir Catalunya i Espanya pel camí de la concòrdia i el progrés sostenible. Aquest és el llegat que hem de deixar-los i dependrà de les decisions que prenguem els anys vinents.

També et pot interessar

Explora l’arxiu

Totes les entrades a l’arxiu

Continuar