De forma deliberada o per incapacitat manifesta, Europa ha construït el seu projecte col·lectiu en les últimes dècades sobre unes dependències amb les quals ha conviscut molt còmodament: l’aposta pel gas i el petroli russos, que assegurava energia barata a la indústria, sobre tot l’alemanya; la importació massiva de tecnologia ‒sobretot digital‒ dels EUA i de la Xina, que garantia als consumidors i a les empreses accés a uns avantatges que d’altra forma no haurien tingut; la globalització creixent de l’economia, de la qual Europa s’ha beneficiat especialment en la mesura que és un exportador net de béns i serveis, i, finalment, la continuïtat del paraigua protector americà en l’àmbit de la defensa, que permetia ignorar amenaces externes i alhora beneficiar-se del dividend de la pau després de la caiguda del mur de Berlín, configuren quatre vectors estratègics en què s’ha basat el desenvolupament econòmic i geopolític d’Europa des de ‒com a mínim‒ mitjans dels anys noranta.
Avui, però, el món ha canviat i aquestes dependències, de les quals Europa ha tret tant profit, s’han convertit en vulnerabilitats. Des de ja fa uns anys, vivim en un món més hostil, i l’arribada de Trump al poder no fa sinó reforçar aquesta tendència.
De sobte, hem hagut d’entendre que no volem ni podem dependre de l’energia d’un estat agressor que inicia una guerra en sòl europeu; que necessitem urgentment escurçar el gap tecnològic que hem acumulat perquè ens hi va la capacitat de tenir una economia dinàmica i, amb ella, la possibilitat de seguir finançant l’estat del benestar tan generós del qual ens hem dotat; que la política aranzelària de Trump pot generar una guerra comercial que acabi amb el sistema de comerç internacional vigent; i que és hora que desenvolupem una política i una indústria de defensa pròpies, perquè l’amic americà fa temps –des d’Obama‒ que ens adverteix que les seves prioritats geopolítiques són a Àsia, i l’administració Trump està decidida a executar aquesta advertència, i a fer-ho fent servir un to molt menys amable que el dels seus predecessors.
Tot plegat és un toc d’alerta, o més aviat, d’alarma, molt seriós per a Europa i l’obliga, de sobte, a mirar-se al mirall. Europa ha de decidir què vol ser, com pretén superar aquestes vulnerabilitats i, en el fons, quin paper vol tenir en la convulsa geopolítica d’aquest primer quart del segle XXI. Vol ser un actor rellevant i respectat, capaç de defensar els seus interessos, o prefereix ser un actor de segona fila que no seu a la taula de les grans potències mundials?
La resposta a aquesta pregunta retòrica hauria de ser òbvia, però malauradament no ho és. Si Europa vol jugar a la primera divisió mundial, ha d’entendre ‒com diu Mario Draghi‒ que mai l’escala dels seus estats membres havia estat tan petita i inadequada en relació amb la dimensió dels reptes que tenim plantejats, que alguns dels trets definitoris del projecte europeu ‒la seva conservació mateixa‒ estan en joc, i que, per tant, l’única solució possible és aprofundir en el procés d’integració, encara que potser sobre bases una mica diferents. Però, alhora, són molts els obstacles que cal superar i la possibilitat de caure en la irrellevància ‒i no poder donar una resposta adequada als reptes i a les oportunitats que tenim al davant‒ no és un escenari descartable.
Són moltes les preguntes que Europa ha de contestar-se a si mateixa i són moltes les eleccions que haurà de fer. Perquè, encara que sovint des de la política es vulgui fer els ulls grossos, escollir suposa renunciar. Tot té un cost d’oportunitat, ja sigui en termes econòmics, de sobirania, de seguretat o de preservació del medi ambient, per esmentar alguns dels trade-offs que ha de confrontar Europa els pròxims anys.
Com aconseguir la sobirania tecnològica superant les barreres internes que subsisteixen i sense qüestionar el sistema multilateral de comerç internacional? Com compatibilitzar la transició cap a una economia verda i mantenir l’ambició climàtica que suposa el Green Deal amb el reforçament del teixit industrial? Com construir una defensa col·lectiva quan això suposa cedir un dels elements de sobirania més definitoris dels estats membres? I com finançar totes aquestes polítiques ‒ja sigui a nivell nacional o comunitari‒ preservant alhora els imprescindibles equilibris pressupostaris?
Aquest exercici té lloc, a més, en un context intern de gran fragmentació i polarització política i social, cosa que dificulta que hi hagi un debat assenyat i fa difícil la presa de decisions. A nivell extern l’escenari no és menys complex. La disrupció que suposen les polítiques de l’administració Trump en el sistema de relacions internacionals vigent des de la segona meitat del segle passat obliga Europa a replantejar-se el seu esquema d’aliances, començant, en primer lloc, per la relació mateixa amb els EUA, tant en l’àmbit polític, com econòmic i militar.
El moment és greu, i és urgent que Europa reaccioni. Urgència, sí, perquè és molt el que està en joc i Europa va tard en moltes qüestions, però també confiança. Confiança, perquè Europa ha demostrat en el passat una capacitat notable de fer front a escenaris complicats. La creació del mercat únic a finals dels vuitanta o la creació de l’euro a finals dels noranta no són assoliments menors. I, més recentment, la gestió del Brexit o de la crisi de la Covid mostren la capacitat de la UE de mantenir-se unida i de posar en marxa nous mecanismes col·lectius de gestió davant de sacsejades externes importants.
Confiança també perquè Europa compta amb actius molt importants en els quals es pot recolzar. Compta amb un capital humà de primer nivell, amb un dels teixits socials més igualitaris del món i amb un nivell de riquesa i benestar que fa que el seu mercat intern, que segueix sent una part molt rellevant del PIB mundial, sigui objecte de desig de tots els grans actors internacionals. I l’entorn disruptiu que ens envolta representa, paradoxalment, una oportunitat perquè Europa s’erigeixi en un pol d’estabilitat i d’atracció de capital humà i financer.
Europa es recolza a més en uns valors ‒la defensa de la dignitat humana, la democràcia, l’estat de dret i la solidaritat‒ que han conformat el projecte d’integració europea, i que cal defensar ara més que mai. La seva vigència ha de ser l’element principal per cohesionar el projecte europeu. Des de la seva fundació, el Cercle d’Economia, com a actor rellevant de la societat civil catalana i espanyola, hi està plenament compromès. El nostre horitzó ha estat i segueix sent avançar en la construcció europea. La idea germinal dels arquitectes de l’europeisme era que, a través del lliure moviment de persones, mercaderies, serveis i capitals, s’aniria forjant una solidaritat compartida i fonamentant una unió política. El principi bàsic de la Unió Europea, tal com recullen els tractats, ha de seguir sent el respecte a la dignitat humana en el marc d’una democràcia liberal i d’una economia de mercat.
Aquests principis, que fa uns anys ens semblaven tan naturals com l’aire que respirem, avui estan qüestionats dins i fora de la Unió. En un món més multipolar sorgeixen concepcions diferenciades dels valors i principis que regeixen les societats, i ens allunyen de receptes homogeneïtzadores. Alhora, el creixement del nacionalpopulisme euroescèptic posa en perill els avenços aconseguits en la integració europea de les darreres dècades. És així com Europa es veu forçada a actualitzar el seu projecte sobre la base de tres puntals ‒el progrés econòmic, la cohesió social i la llibertat individual‒ i quatre mecanismes òptims per a poder-lo implementar ‒el mercat únic, l’estat del benestar, la democràcia, i ara també la seguretat i la defensa.
