Som a l’inici del nou cicle polític, iniciat a Catalunya després de les darreres eleccions autonò- miques i a Espanya després de les recents eleccions legislatives.
A Catalunya, el nou Govern sorgit del pacte tripartit entre PSC, Esquerra i IC-Verds, ha suposat la fi d’una llarga etapa d’hegemonia de governs de CiU, sota la presidència de Jordi Pujol, i ha comportat la conformació d’una alternativa de govern, la acció del qual es troba encara en els seus inicis.
A Espanya, el resultat electoral ha implicat la fi d’un període de vuit anys de govern del Partit Popular, sota la presidència de José María Aznar, i l’accés al poder del Partit Socialista.
Aquesta doble renovació parlamentària, que constitueix per si mateixa un fet de gran rellevància, coincideix amb una conjuntura nacional i internacional que atorga una transcendència històrica al moment actual, ple de possibilitats però, també, ple d’incerteses. Per tot això, és un fet habitual trobar referències freqüents –a tota mena de fòrums i debats– a la neces- sitat urgent de conformar un nou ordre mundial, com també a l’oportunitat de desenvolupar i aprofundir en la millora de les nostres institucions.
