Catalunya es troba en un moment determinant per a definir el seu futur econòmic. Un futur que dependrà del seu discurs polític, de la seva acció pública i, no menys important, de l’actitud dels seus empresaris.
L’empresariat català va liderar la industrialització espanyola, es va desenvolupar sòlidament en el marc d’una Espanya tancada a l’exterior, i va saber aprofitar la seva incorporació a la CEE, l’any 1986.
Una entrada a Europa que li va servir per a consolidar un ampli grup d’empreses familiars. No obstant això, sembla desorientat davant la globalització econòmica.
Des de fa una dècada, s’han sentit veus preocupades pel futur econòmic de Catalunya. Es parlava d’una societat acomodada, on es vivia cada cop millor, però on s’anava perdent el pols i el lideratge econòmic. Durant anys, aquesta visió ha conviscut amb la seva visió oposada. Una visió optimista fonamentada en una evolució favorable del PIB per habitant, o en el creixement sostingut de la capacitat exportadora. Uns arguments als quals s’ha afegit el de la inversió pública vinculada al nou Estatut.
