Catalunya es troba a poques setmanes d’una jornada electoral que tancarà una legislatura i un període de govern que han estat marcats per dos fets històrics: la crisi econòmica, de caire global però amb causes també pròpies, i el procés de revisió del nou Estatut que ha centrat i condicionat decisivament la política catalana.
Finalment, la sentència del Tribunal Constitucional va refusar una part del text aprovat pels Parlaments català i espanyol i, posteriorment, sancionat en referèndum pels ciutadans de Catalunya, després d’un tortuós camí de pactes.
Amb el procés i la sentència es va percebre el trencament d’alguna cosa entre Catalunya i Espanya.
I aquesta percepció afecta al Pacte Constitucional o, dit d’una altra manera, a la confiança que havia permès sostenir aquest pacte al llarg de més de 30 anys, de vegades en situacions molt delicades.
A Catalunya hi ha un malestar estès i una idea creixent de tracte injust per part d’Espanya, tant econòmic com en la manca de reconeixement de les seves legítimes aspiracions, que llasten el progrés del país. Tot plegat fa augmentar el distanciament d’una part important de la ciutadania catalana respecte la resta d’Espanya, fent créixer la mútua desafecció en uns moments en què tots plegats estem afrontant una crisi econòmica de gran rellevància i profund impacte.
