El Cercle d’Economia, juntament amb el CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), us ofereix cada mes una anàlisi breu de la situació geopolítica global.
L'enemic europeu (fort amb el feble) ... Amb més retard del que és habitual, el segon mandat de Trump ja té Estratègia de Seguretat Nacional (NSS). És un document que s’interpreta sota els paràmetres de l'"America First", però que fa de la rivalitat ideològica amb Europa el seu punt central. La NSS estableix com a objectiu la promoció d'una Europa de nacions sobiranes, capaces de defensar-se per si soles. Emfatitza la necessitat de "cultivar la resistència" per part de les forces polítiques patriòtiques i properes al moviment MAGA, i critica la política europea per haver promogut el deteriorament de la "grandesa europea". Les raons, el declivi econòmic causat per una regulació que "ofega", la "censura de la llibertat d'expressió i la supressió de l'oposició política" i les polítiques migratòries que poden posar fi a la civilització europea -amb el risc que certs membres de l'OTAN esdevinguin majoritàriament "no-europeus".
És un atac en tota regla al projecte de construcció europea basat en els valors compartits de l'aliança transatlàntica, i suposa un clar gir de guió respecte als qui són els aliats dels Estats Units a Europa: ja no és la comunitat de nacions articulades al voltant de la UE i l'OTAN, sinó els països europeus governats per partits polítics trumpistes i les forces d'oposició del mateix signe, per tal de "celebrar sense complexos el caràcter i la història individuals de les nacions europees". La NSS acusa també Europa de debilitat en la guerra d'Ucraïna, i advoca per reestablir "l'estabilitat estratègica amb Rússia". En la seva voluntat de ressuscitar la "doctrina Monroe" cap a l'"hemisferi occidental" (vegeu Amèrica central i Amèrica Llatina, enteses com a pati del darrere dels Estats Units), Trump pretén expulsar i aïllar la influència europea a la regió. La segona presidència de Trump havia de ser la que vira l'atenció de la política exterior, de seguretat i defensa dels Estats Units cap a l'Indo-Pacífic, però la NSS esmenta Europa 49 vegades i només 21 a la Xina i 10 a Rússia. El focus d'atenció principal és la rivalitat ideològica amb el que Europa representa, mentre que es dilueix l'atenció cap a altres grans potències. Malgrat l'atac frontal dels Estats Units, el primer alt càrrec a reaccionar, l'Alta Representant Kaja Kallas, va dir al Doha Forum que "encara som els aliats més forts", en una clara defensa de la doctrina de l'apaivagament. Una ceguesa davant els continguts de la NSS que va ser matisada posteriorment per Antonio Costa, president del Consell Europeu, i per Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió, tot i que sense buscar la confrontació directa amb la narrativa de Washington.
... I caut amb els forts (Xina i Rússia). La rivalitat amb la Xina es redueix a la seva expressió econòmica i comercial. La NSS evita criticar el sistema polític xinès o demanar reformes democràtiques, prioritzant en canvi l'estabilitat i els llaços econòmics mútuament beneficiosos. El to del document indica un desig de reduir les tensions, estipulant que la Xina no ha d'interferir a l'hemisferi occidental ni intentar envair Taiwan. I demana unes relacions comercials més justes, en referència al dèficit comercial, que no és nomenat de manera específica en les seccions relatives a la Xina (i, de fet, només una vegada en tota la NSS). Respecte a Rússia, és esmentada com a desafiament per a Europa, però no per als Estats Units. La prioritat és "restablir les condicions d'estabilitat a Europa i l'estabilitat estratègica amb Rússia". La NSS de 2025 marca una diferència clara amb la NSS de 2017 pel que fa a les relacions entre Estats Units i les altres potències. El document del primer mandat de Trump va identificar la competència entre les grans potències, Rússia i la Xina, com el desafiament principal de la política exterior estatunidenca, basat en un "realisme de principis" que buscava promoure els valors estatunidencs i donar compte de les noves dinàmiques del poder global. Ara, els Estats Units es mostren cauts amb els forts.
L'Estratègia de Seguretat Nacional secreta: Podria ser pitjor? Alguns mitjans estatunidencs es van fer ressò d'una exclusiva de Defence One, que anunciava l'existència d'un document més llarg, aprofundint en els postulats de la NSS, i radicalitzant encara més l'aproximació cap a Europa i la cautela davant la Xina i Rússia. La Casa Blanca va desmentir l'existència d'aquesta segona NSS, però molts donen per bona l'existència d'un document classificat, almenys com a font d'inspiració de la versió pública de l'estratègia. En aquest document s'aprofundeix en el trasllat de l'agenda MAGA a Europa (MEGA) es concreta amb la voluntat de treballar perquè països com Àustria, Hongria, Itàlia i Polònia abandonin la UE, amb el suport dels Estats Units.
Respecte a la relació amb les grans potències, el document advoca per la creació d'un nou grup, el C5, amb la participació dels Estats Units, la Xina, Rússia, l'Índia i el Japó. Trump ha lamentat en ocasions anteriors l'expulsió de Rússia del G8 (G7 ara) i ha criticat fòrums com el G20 o el Consell de Seguretat de Nacions Unides per ser massa inoperatius. En aquest concert de grans potències al voltant del C5 es dirimirien els grans assumptes internacionals, com la pau a Orient Mitjà, i s'aprofitaria per rehabilitar Rússia com a potència internacional (i expulsar Europa de la taula de negociacions). El document també reconeix que l'estratègia de perseguir l'hegemonia estatunidenca no és realista, per la qual cosa prefereix un món protagonitzat i dissenyat per les grans potències (multipolaritat), les seves esferes d'influència (l'hemisferi occidental per als Estats Units), i en clara sintonia amb el llenguatge de líders com Xi Jinping o Vladimir Putin en les seves respectives àrees.
Ucraïna i les negociacions que no arriben. El pla proposat per la Casa Blanca, elaborat per Steve Witkoff (USA) i Krill Dmitriev (Rússia), ha commocionat Europa. El pla de 28 punts inclou: Per a Ucraïna, reconèixer la seva sobirania; limitar les seves forces armades; abandonar la perspectiva d’ingrés a l’OTAN (consagrada a la constitució) i acceptar que no hi hagi tropes de l’OTAN sobre el terreny; cedir els territoris ucraïnesos ocupats i els encara no ocupats al 100% per Rússia, incloent-hi Crimea, Luhansk i Donetsk (zona desmilitaritzada neutral); dret a la UE i accés preferencial al mercat europeu; atorgar estatus oficial a l'idioma rus i reconèixer l'Església Ortodoxa Russa. Per a Rússia: compromís de no realitzar futures invasions ni agressions cap a Europa i Ucraïna; mediació entre l'OTAN i Rússia liderada pels Estats Units; reintegració en l'economia global; utilització dels actius russos restants en un vehicle d'inversió entre Estats Units i Rússia; reconeixement de Crimea, Luhansk i Donetsk com a russos; i no proliferació nuclear. Es concediria l'amnistia a totes les parts, els actius russos s'utilitzarien per a la reconstrucció, i Estats Units rebria el 50% dels guanys d'aquests fons.
A la UE, aquest pla ha estat considerat una llista de desitjos de Rússia, que satisfà les seves demandes territorials i no garanteix la seguretat d'Ucraïna a llarg termini. Si bé la Unió es mostra optimista sobre la seva participació en les negociacions, i en particular pel que fa a les seves preocupacions sobre les concessions territorials i les capacitats militars d'Ucraïna, encara manté divisions respecte a l'ús dels actius russos congelats. El desbloqueig d'actius financers confiscats amb les sancions a Rússia s'enfronta a una forta resistència per part de Bèlgica (on es troba l'empresa Euroclear, que els posseeix) pels dubtes legals que comportaria el seu ús i el possible impacte de les represàlies russes. Txèquia, Hongria i Eslovàquia també s'hi oposen, però no tenen minoria de bloqueig. Bèlgica voldria veure aprovades garanties legals per part de la UE i que altres països del G7 que posseeixen actius sobirans russos, com el Regne Unit, Canadà o Japó, repliquessin el mateix pla, però segueix sense haver-hi claredat al respecte (el Consell Europeu de 18-19 de desembre serà clau).
Crisi diplomàtica entre el Japó i la Xina. El 7 de novembre, la nova primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, va suggerir que un atac a Taiwan podria constituir una "situació que amenaça la supervivència" del Japó, justificant així una resposta contundent. Aquesta declaració va provocar una enèrgica condemna per part de Pequín, que va acusar Tòquio de soscavar l'estabilitat regional i va advertir contra la intervenció militar a l'estret de Taiwan. La Xina va intensificar la seva resposta enviant una carta formal a Nacions Unides, en la qual afirmava el seu dret a la legítima defensa si el Japó intervenia militarment a l'estret de Taiwan. Aquestes accions marquen un gir cap a la confrontació jurídica i narrativa de Pequín, presentant el Japó com una força desestabilitzadora en els assumptes regionals. Pequín també conserva una poderosa palanca econòmica, les exportacions de terres rares, que podrien veure's restringides si les tensions s'intensifiquen i afectar greument el sector tecnològic japonès. L'administració de Takaichi gaudeix d'un impuls polític inicial però el seu govern minoritari continua sent fràgil. La trajectòria actual en les relacions bilaterals suggereix un allunyament de l'era anterior basada en "política freda, economia calenta", cosa que podria acostar el Japó a les coalicions econòmiques i de seguretat liderades pels Estats Units. El recent suport de Trump a Takaichi apuntaria en aquesta direcció.
A càrrec de Pol Morillas, director del CIDOB i membre de la Junta Directiva del Cercle d'Economia
