Fa dos anys vam posar en marxa a la Pedrera la Conferència Jaume Vicens Vives, creada per commemorar la mítica conferència “El capitán de industria español en los últimos cien años” que l’historiador va pronunciar al Cercle d'Economia l’any 1958 amb l’afany d’identificar i orientar una nova classe dirigent per tal que es comprometés amb la seva societat i així, també a través de l’economia i l'empresa, pogués fer progressar una Catalunya que la dictadura havia deixat sense rumb. Els joves a qui va adreçar aquelles paraules serien els fundadors del Cercle d’Economia.
La tercera edició de la Conferència Jaume Vicens Vives, celebrada el dijous 11 de desembre, va tenir com a protagonista l’arquitecta Benedetta Tagliabue, que va pronunciar la conferència “Cuidar els espais: ciutat, benestar i prosperitat”.
El director general del Cercle d’Economia Miquel Nadal va conduir l’acte recordant que el Cercle va decidir fa tres anys institucionalitzar la Conferència Jaume Vicens Vives convidant una figura rellevant perquè compartís la seva visió del país i de les oportunitats i els reptes que es plantegen des del seu àmbit professional.
L’executiva del sector tecnològic i vicepresidenta de la Fundació Creu Roja Espanyola Therese Jamaa va fer la laudatio de la conferenciant, destacant que “parlar de Benedetta és parlar d’Enric Miralles, amb qui comparteix una forma única d’entendre l’arquitectura, com un diàleg entre art, emoció i matèria”. A banda de recordar els premis i obres de Benedetta, Jamaa va afegir que la seva arquitectura és “poètica, viva i profundament connectada amb l’entorn i les persones, combinant innovació amb memòria i tradició amb futur”. Segons Therese Jamaa, “més enllà dels múltiples premis, el que la distingeix és la seva visió generosa i humana de l’arquitectura, aquella que construeix no només edificis sinó ciutat, comunitat i bellesa compartida”.
A continuació, Benedetta Tagliabue va pronunciar la conferència “Cuidar els espais: ciutat, benestar i prosperitat”, abordant la seva visió del món i de l’arquitectura a través de les seves diverses experiències i projectes, des de casa seva al cas antic de Barcelona fins al Mercat de Santa Caterina, el Centre Kālida Sant Pau, el Parlament d’Escòcia o el Pavelló d’Espanya a la Expo de Shanghai.
Tagliabue va defensar el paper de l’arquitectura en la construcció de ciutats més humanes, inclusives i capaces de generar benestar col·lectiu. En aquest sentit, va assegurar que “l’arquitectura és, abans que res, un acte de cura” i que “cuidar els espais vol dir cuidar les persones que els habiten”. Des d’aquesta mirada, va subratllar que la ciutat no pot entendre’s únicament com una infraestructura funcional, sinó com “un ecosistema de relacions, de memòries compartides i de possibilitats per al benestar col·lectiu”.
L’arquitecta va remarcar que “la ciutat ha de ser un lloc on sempre hauríem de sentir-nos a casa” i va reivindicar el dret de totes les persones a habitar espais dignes i acollidors.
Segons Tagliabue, l’arquitectura té una responsabilitat social ineludible: “Quan projecto, sempre penso en les persones que viuran aquell espai”, va afirmar, tot afegint que els edificis han de contribuir a crear vincles i comunitat i va defensar “re naturalitzar les ciutats”.
La conferència es va articular a partir de projectes emblemàtics de la seva trajectòria professional. Entre ells, el Mercat de Santa Caterina, que Tagliabue va descriure com un projecte fet “amb un afecte immens pel lloc i pels veïns”, pensat perquè la nova arquitectura fos “un pont entre passat i futur” i ajudés a mantenir viva la comunitat del barri.
Un altre exemple central va ser el Centre Kālida Sant Pau, concebut com un espai d’acompanyament per a persones que travessen processos de tractament contra el càncer. En aquest cas, l’arquitecta va destacar que es tracta d’“una arquitectura que no imposa, que ofereix refugi sense demanar res a canvi” i que demostra que “l’arquitectura és capaç de curar, no perquè curi malalties, sinó perquè aguanta l’ànim”.
Tagliabue també va posar en relleu la importància del treball manual i de l’artesania com a part essencial del procés creatiu, combinats amb les eines digitals i la intel·ligència artificial. “La mà que trena i la màquina que calcula no són oposades, sinó complementàries”, va afirmar, defensant una arquitectura que integra tradició i innovació.
En el marc de la Conferència Vicens Vives també es va fer un reconeixement als socis que enguany han complert més de cinquanta anys d’antiguitat: Joan Canals i Juan Echevarría (mort uns dies abans de la conferència, per la qual cosa el seu fill Alejandro va recollir la distinció). Joan Canals va agrair la distinció recordant la seva època d’estudiant a la facultat de ciències econòmiques de la Universitat de Barcelona i 2 professors que el tenien captivat: Fabià Estapé i Jordi Nadal, “que ens parlava de Jaume Vicens Vives i que em va despertar les ganes d’incorporar-me al Cercle”.
La presidenta del Cercle d’Economia Teresa Garcia-Milà va cloure la tercera Conferència Jaume Vicens Vives destacant que “hem gaudit d’una jornada extraordinàriament inspiradora que ens permet endinsar-nos en una mirada nova sobre la ciutat, sobre els espais que habitem i sobre la manera com aquests espais influeixen en la vida de les persones”. En el seu discurs, va vincular aquesta reflexió amb el llegat de Jaume Vicens Vives, recordant que ja parlava de lideratge i de la necessitat de “repensar el país”, un esperit que avui es manté plenament vigent des d’un àmbit que incideix directament en la vida quotidiana: l’arquitectura i la ciutat. Allò que pot semblar abstracte —“una coberta, una llum filtrada o una textura”— té, va subratllar, “un impacte immens en com vivim, com ens relacionem i com ens sentim part d’una comunitat”.
Teresa Garcia-Milà també va posar l’accent en la idea que la prosperitat no es construeix només amb xifres, sinó amb “una ciutat que cuida, que no expulsa ni fractura, i que converteix la qualitat de vida en motor de competitivitat i d’oportunitats”. La presidenta del Cercle d’Economia va reivindicar que “innovar no és fer més, sinó decidir millor”, i que el progrés només és real quan “té criteri, crea oportunitats i afavoreix la convivència”. En aquest sentit, va reafirmar el paper del Cercle com un espai on “pensar en veu alta, teixir idees i construir ambició col·lectiva”, especialment en un moment en què Barcelona es projecta al món com a Capital Mundial de l’Arquitectura 2026, amb la voluntat d’unir “ambició i cura, innovació i humanitat al servei del país”.
