El Cercle d’Economia, juntament amb el CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), us ofereix cada mes una anàlisi breu de la situació geopolítica global.
Cimeres a occident... El mes d'agost va venir marcat per la successió de cimeres entre líders europeus i Donald Trump, tant en el vessant comercial com en el de política internacional. En un camp de golf propietat del president estatunidenc, Ursula von der Leyen va rubricar l'acord aranzelari que va fixar en un 15% el gravamen a les exportacions europees. A canvi, la UE es va comprometre a augmentar les seves importacions de gas natural liquat i de béns manufacturats dels Estats Units (armament, principalment) com a compromís per reduir el dèficit comercial. Els partidaris de l'acord van argumentar que això acabava amb mesos d'incertesa i deixava la UE més ben parada que altres competidors comercials com Índia o la Xina, en particular per a les exportacions de béns industrials, amb gravamen zero. També que la UE no va haver de fer marxa enrere en dues de les seves legislacions recents més importants: la llei de serveis digitals (DSA) i la llei de mercats digitals (DMA). Els crítics ràpidament van veure com això quedava en entredit amb posteriors declaracions des de la Casa Blanca per revisar els termes de l'acord comercial si la UE seguia amenaçant amb multes multimilionàries les grans empreses tecnològiques nord-americanes. També es va criticar la falta de voluntat europea d'incloure en la negociació els intercanvis de serveis (on EUA manté un clar superàvit) i la cessió al xantatge discursiu d'una Casa Blanca que avorreix la visió europea del món. Més encara després d'aconseguir un acord en l'última cimera de l'OTAN respecte al nou nivell de despesa en defensa del 5%.
En el pla de la política internacional, els líders europeus van arrossegar Zelenski en el seu nou pas per la Casa Blanca per traslladar a Donald Trump el que pocs dies més tard acordarien a París: la seva disposició a proveir de garanties de seguretat a Ucraïna si se signa un acord de pau. La visita simultània de diversos líders europeus i de Zelenski va evitar una nova escenificació d'atac al més feble (com va ocórrer durant la seva primera visita al Despatx Oval), i va mostrar les virtuts d'acudir units a qualsevol intercanvi amb Trump. A canvi, els europeus esperen que Estats Units es comprometi amb el suport des de la rereguarda (en intel·ligència, logística o armament avançat) en cas que soldats d'una coalició de països voluntaris acabin sustentant la pau a Ucraïna. L'acostament amb Estats Units es va produir poc després que Donald Trump rebés amb honors a Alaska a Vladimir Putin, sobre el qual pesa una ordre de detenció de la Cort Penal Internacional. La cita va mostrar la capacitat del líder rus de condicionar el pensament de Trump sobre la guerra: cal parlar primer de les causes estructurals del conflicte i de la sobirania russa sobre els territoris ucraïnesos ocupats, així com negar a Ucraïna formar part de l'OTAN, abans de comprometre's a qualsevol alto al foc, una cosa que inevitablement planteja dubtes sobre el compliment dels acords per part del Kremlin i fa difícil una negociació sobre bases estables. La cimera d'Alaska també va finalitzar amb l'ostracisme amb el qual s'havia tractat a Putin des de la invasió d'Ucraïna el febrer del 2022, i va satisfer les seves expectatives de reconeixement com a líder d'una gran potència per part dels EUA.
... I cimeres en el món post-occidental. Setembre ha començat amb la projecció de poder alternatiu a Occident amb el centre de gravetat a la Xina. La ciutat de Tianjin va acollir la cimera de l'Organització de Cooperació de Xangai, la més exitosa i concorreguda fins ara. L'OCS és una organització que es postula com a centre d'un món post-occidental, fomentant la cooperació entre països el mínim comú denominador dels quals és el rebuig a l'ordre liberal tal i com ha estructurat les relacions internacionals fins ara. L'organització no està exempta de conflictes bilaterals, com les escaramusses a la frontera entre la Xina i l'Índia o la rivalitat històrica entre l’Índia i el Pakistan. Però la foto més comentada de la cimera va ser la protagonitzada per Xi Jinping, Vladimir Putin i Narendra Modi en clara sintonia i com a font alternativa de poder global. Modi no va participar en la desfilada militar que va succeir a la cimera de l'OCS, mostra de l'alineament múltiple que prefereix Índia com a soci occidental davant l'auge de la Xina, que va desplegar una mostra de poder militar sense precedents. Sí que hi van ser presents membres del bloc occidental com Robert Fico (primer ministre d'Eslovàquia, membre de l'OTAN) i Aleksandar Vučić (president de Sèrbia, país candidat a la UE). Una mostra que el ressentiment cap a l'ordre liberal troba també adeptes a Occident.
Risc d'escalada entre l'OTAN i Rússia. Polònia va enderrocar la matinada del 10 de setembre diversos drons russos que van sobrevolar el seu espai aeri, cosa que va significar la confrontació directa més greu entre un membre de l'OTAN i el Kremlin des de la invasió d'Ucraïna. També van participar en l'operació caça F-35 de Països Baixos, un avió italià i els sistemes de defensa antiaèria d'Alemanya. Polònia va invocar l'article 4 del Tractat de l'OTAN (pas previ a la clàusula de defensa col·lectiva recollida a l'article 5), que preveu les consultes entre aliats quan la seva integritat territorial, independència política o de seguretat s'hagin vist amenaçades. A les poques hores es va posar en marxa un nou dispositiu de seguretat de l'OTAN pel flanc est, i uns dies més tard un altre dron rus va entrar a l'espai aeri de Romania. Fa temps que els serveis d'intel·ligència occidentals venen alertant de la voluntat de Rússia de posar a prova la solidaritat i la capacitat d'acció conjunta dels aliats, ja sigui mitjançant operacions com el sobrevol de drons o l'ús d'atacs híbrids a països membres de l'OTAN. L'objectiu no és tant reproduir una ofensiva a gran escala com la d'Ucraïna (per a la qual Rússia no comptaria amb mitjans suficients ni una economia capaç de sostenir-la) sinó desestabilitzar Occident i posar en dubte la seva aliança indestructible, una cosa que, d'altra banda, ha reforçat el qüestionament dels Estats Units de l'OTAN i la seva posició en la guerra d'Ucraïna. En el primer, Trump va posar en dubte la vigència de l'article 5 abans que els aliats es comprometessin a gastar el 5% del seu PIB en defensa, i declarant que cabien múltiples interpretacions d'aquest article en cas d'atac a un país aliat. La seva ambivalència respecte a la defensa d'Ucraïna i l'acord amb els postulats de Putin sobre la guerra es van veure reflectits en l'escenificació i posteriors declaracions de la cimera d'Alaska.
Europa reacciona a Gaza. El discurs sobre l'estat de la UE (SOTEU) que va pronunciar la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, reflecteix un canvi de posició europea (tardà, però més substancial) respecte a la guerra de Gaza. La diplomàcia europea s'havia escudat fins a la data en la carta blanca que Donald Trump ve donant a Netanyahu en la seva ofensiva i promesa d'ocupació de bona part de la Franja, cosa que redueix inevitablement la capacitat europea d'incidir en el conflicte. També en la divisió entre estats membres com a evidència que la UE no pot prendre una posició més dura davant els crims de guerra comesos per Israel. Fins aleshores només s'havia proposat la suspensió dels fons del programa d'investigació Horizon Europe amb destinació a Israel, mentre que la divisió entre estats membres impedia tractar altres assumptes de major envergadura, com sancions diplomàtiques, l'embargament d'exportacions d'armament o la suspensió de l'acord d'associació. Mentre alguns estats han optat per mesures bilaterals, com el reconeixement de l'estat palestí, d'altres s'escuden en el suposat rèdit per a Hamàs que significaria la imposició de mesures restrictives contra Israel.
El to va canviar al SOTEU, amb la proposta de suspendre la part comercial de l'acord d'associació, una cosa per a la qual seria suficient la majoria qualificada d'estats membres, i les sancions a ministres i colons extremistes, per a la qual cosa seria necessària la unanimitat al Consell. És probable que les mesures que la UE sigui capaç d'acordar rebaixin les expectatives generades per von der Leyen, però el canvi de posició respon a l'augment de la pressió social als governs de diferents estats membres i al descontentament d'un nombre significatiu de funcionaris i diplomàtics de la UE i de diferents estats membres, que van signar una carta conjunta denunciant la inacció davant la catàstrofe humanitària a Gaza. Sens dubte, això ha repercutit en el descrèdit internacional de la UE com a actor basat en valors i en la seva defensa en un altre escenari de guerra, Ucraïna.
Bouganville: un nou estat marcat per la geopolítica a l'Indo-Pacífic. Aquest arxipèlag del Pacífic ha arribat a un acord amb Papúa Nova Guinea per independitzant-se d'aquest país el 2027, després que el 2019 un 98% dels seus ciutadans votés en referèndum a favor de la seva independència. La creació d'un nou estat, que seria el 194 de Nacions Unides després del Sudan del Sud el 2011, està pendent de la decisió del parlament de Papúa Nova Guinea. En el subsòl de Bouganville es troben importants reserves d'or i coure, i el país s'ubica dins l'espai estratègic prioritari per a Austràlia. La Xina, per la seva banda, ha intensificat les relacions amb les autoritats polítiques de Bouganville i promet inversions en infraestructures del nou estat, amb l'objectiu de guanyar-se un nou aliat a la regió. Bouganville ha ofert als Estats Units albergar una nova base militar a canvi de la seva ajuda per reobrir les mines de Panguna, la disputa de les quals es troba en l'origen de la guerra civil i van ser tancades com a conseqüència d'aquesta. Bouganville corre el risc de convertir-se en un nou escenari de tensió entre la Xina i els Estats Units a l'Indo-Pacífic, i mentre els països occidentals preferirien un escenari d'estabilitat interna abans de comprometre's amb la creació d'un nou estat, la Xina aprofita per donar suport polític i econòmic a les elits de Bouganville. La geopolítica no és només una lluita entre grans potències, sinó també un reflex de la influència que exerceixen en petits espais estratègics.
