El camí de Trump per la pau
Donald Trump i Vladimir Putin han escenificat el seu primer gran acostament amb una trucada que, segons el Kremlin, obre la porta a una solució negociada per la guerra a Ucraïna (The Economist). Però l’entesa arriba amb condicions: Rússia vol negociar directament amb els Estats Units, deixant Europa i Kíiv al marge. Es dibuixa, doncs, el camí de Trump cap a la pau.
L’estratègia passa per una via ràpida per acabar amb el conflicte. Tanmateix, els analistes alerten que aquesta aproximació pot tenir conseqüències profundes tant per a Europa com per a l'ordre global. Segons Zhanna Nemtsova (Politico), qualsevol negociació ha de tenir en compte que la guerra no va ser causada per amenaces externes, sinó per la dinàmica interna del poder rus. Per això, Mijaíl Zygar (The New York Times) afegeix que Putin no té un veritable interès a posar fi a la guerra. Per ell, el conflicte és una eina per mantenir el control domèstic i dividir els seus adversaris. Barnes i Santora (The New York Times), analitzen què en pensen la població russa i ucraïnesa.
Mathieu Lefèvre i Tim Dixon (Project Syndicate) afirmen que la postura de Donald Trump respecte a Ucraïna es troba desconnectada del suport majoritari de la població als Estats Units i a Europa. Però l’aspecte més polèmic de la posició de Trump és el seu interès en el control de les centrals nuclears ucraïneses, ho explica Constant Méheut (The New York Times). És per aquests interessos ocults que Thomas L. Friedman (The New York Times) és escèptic sobre les converses entre Trump i Putin sobre Ucraïna i afirma que cap dels dos líders són de fiar ni pensen en l’interès general.
Mentrestant, Europa es veu atrapada en aquest nou escenari. Viktor Orbán continua utilitzant la seva posició dins la UE per bloquejar sancions i protegir els seus interessos populistes, segons Andrew Duff i Luis Garicano (Politico). No obstant això, Gabriel Gavin (Politico) destaca que la UE ha començat a buscar maneres d’avançar sense el suport de l’hongarès.
Els equilibris entre líders es combinen amb la necessitat imperant que Europa afronti un repte econòmic important: ser autosuficient. Kathryn Carlson (Politico) i Luc Frieden (Financial Times) coincideixen que la UE necessita mobilitzar capital privat per reforçar la seva seguretat i competitivitat. A la vegada, Bartosz Węglarczyk (Project Syndicate) assenyala que Europa ha d’abandonar la seva dependència militar dels Estats Units i desenvolupar una estratègia autònoma de defensa. Tot i que sembla el moment indicat per fer-ho, Janan Ganesh (Financial Times) veu prematur parlar d’una Europa unificada i decidida. Malgrat els esforços per augmentar la despesa en defensa, la manca d’un consens clar sobre el desplegament de forces i els sacrificis necessaris per a la defensa europea indiquen que Europa encara no s'ha despertat del tot.
Mentrestant, la distància entre Europa i els Estats Units podria convertir-se en un trencament estructural a llarg termini. Carl Bildt (Project Syndicate) adverteix que aquest distanciament no es limitarà a una mala relació amb l’administració actual, sinó que podria transformar les relacions internacionals i posar fi al sistema establert després de la Segona Guerra Mundial. En aquest context, Anne Applebaum (The Atlantic) destaca que Europa, que abans veia els Estats Units com un aliat defensor de valors comuns, ara percep en Trump una figura autoritària i despectiva, un canvi que podria redefinir la geopolítica global en les pròximes dècades.
De fet, The Economist destaca que Putin ha parat una trampa a Trump: intenta convèncer-lo que la qüestió d'Ucraïna és només un detall en una relació més gran amb Rússia. Ofereix promeses de cooperació geopolítica i econòmica per atraure Trump, però, en realitat, Putin vol aconseguir que Trump afluixi la pressió sobre Rússia, afeblint així les aliances occidentals i posant en perill la seguretat europea i mundial. El camí cap a la pau de Trump, sembla anar en la direcció contrària del que la va portar ara farà vuitanta anys.
Amb la col·laboració de:
