Tribuna conjunta dels presidents del Cercle d'Economia, Barcelona Global i Foment del Treball sobre la Barcelona metropolitana
Jaume Guardiola, Ramon Agenjo i Josep Sánchez Llibre publiquen un article d'opinió a El Periódico que recull els principals punts d'acord que es desprenen de la jornada "L'hora de la Barcelona metropolitana".
Sovint, el debat sobre la governança metropolitana de Barcelona es presenta com un camp de batalla plagat de desacords i visions contraposades. Potser perquè encara perviuen les tensions que van dur a la traumàtica dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987, aquest és un tema que als nostres polítics -estiguin al govern o a la oposició- els costa d’entomar. I tanmateix, una mirada més atenta revela que hi ha un consens més ampli del que sembla i que avançar ha de ser possible.
Això és el que, al nostre entendre, es va posar de manifest a la jornada “L’hora de la Barcelona metropolitana” que fa uns dies vam organitzar Foment del Treball, Barcelona Global i el Cercle d’Economia. Una jornada on es van debatre tres visions -la dels municipis, la dels agents econòmics i la dels partits polítics- i en la que hi van participar el Conseller de la Presidència, Albert Dalmau, a la inauguració i l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, a la clausura.
Quins son aquests punts d’acord? Son fonamentalment tres:
En primer lloc, hi ha un acord generalitzat en que la solució a problemes urbans com el de l’habitatge, la mobilitat, la sostenibilitat (aigua i energia), les desigualtats socials o la captació d’inversions i de talent s’ha d’articular des d’una dimensió metropolitana.
En segon lloc, hi ha acord en que aquesta dimensió metropolitana transcendeix els 36 municipis que avui conformen estrictament l’Àrea Metropolitana de Barcelona i s’estén, com a mínim, a l’arc que va des de Vilanova a Mataró, passant per Martorell, Terrassa, Sabadell i Granollers.
En tercer lloc, hi ha acord també en que l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha demostrat ser un instrument efectiu per abordar alguns problemes concrets. La gestió de l'aigua, dels residus i, en part, del transport públic són exemples d'àmbits en què l'AMB s’ha consolidat com un actor eficaç des de que es va crear tot just l’any 2010.
El que és encara més interessant és que l’acord s’estén també, encara que amb algun matís, a les possibles solucions.
El que és encara més interessant, però, és que l’acord s’estén també, encara que amb algun matís, a les possibles solucions. Per començar, hi ha una percepció estesa de que cal que la Generalitat (el “germà major”, en expressió reiterada d’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat i Vicepresident de l’AMB) actuï amb visió metropolitana sense abandonar el rol de reequilibri del país; i no només per al cas de Barcelona, sinó també per a altres realitats metropolitanes que hi ha a Catalunya. És important per tant que la Generalitat impulsi aquelles infraestructures que permetin l’articulació d’aquestes conurbacions i cal també que faciliti el desenvolupament dels seus instruments de governança.
Com a complement d’aquest impuls “des de dalt”, son molts els que pensen que cal escalar l’AMB, doncs aquesta seria la forma mes efectiva i ràpida de donar resposta als reptes que hem mencionat mes amunt. Escalar l’AMB vol dir ampliar el seu àmbit d’acció per poder focalitzar-se en els nous reptes que ara tenim, ampliar la seva base territorial, més enllà del 36 municipis actuals reconeixent les diverses àrees funcionals urbanes i les seves dinàmiques econòmiques, laborals i socials amb l’objectiu d’oferir més i millors serveis a la ciutadania. En qualsevol cas, no pertoca a les entitats econòmiques definir com fer el salt d’escala de la governança metropolitana però sense cap mena de dubte el fet metropolità és una realitat vigent que ens interpel.la.
Òbviament, aquest procés d’escalar l’AMB no és pot fer d’avui per demà, sinó amb un enfoc progressiu per guanyar legitimitat, teixint complicitats i generant confiança per que tots els territoris implicats s’hi sentin reconeguts.
Al nostre parer, una bona manera de començar a afrontar aquest procés seria centrar-se en un o dos àmbits que requereixen solucions conjuntes com l’habitatge o la sostenibilitat
Al nostre parer, una bona manera de començar a afrontar aquest procés seria centrar-se en un o dos àmbits que requereixen solucions conjuntes com per exemple l’habitatge o la sostenibilitat, igual que es va fer en el seu dia amb l’aigua, els residus i el transport.
L’enfortiment de la governança de la Barcelona metropolitana suscita des de fa molts anys recels -comprensibles- entre alguns sectors, que hi veuen un risc de fragmentació del país. Però això no té perquè ser així. És evident que les necessitats -d’habitatge, de mobilitat o d’energia i aigua, per mencionar els exemples més obvis- de l’Alt Urgell, del Pla de l’Estany o del Baix Llobregat són molt diferents i per tant és raonable que els instruments de governança en cada cas també ho siguin. No reconèixer aquestes singularitats seria dolent per cadascun dels territoris i per al conjunt de Catalunya
Cal aplicar solucions de governança asimètriques i orientades a l’eficàcia i l’eficiència, simplificant l’entramat institucional existent.
La potenciació de la Barcelona metropolitana, com molt bé va apuntar el Conseller Dalmau, no només s’ha de fer per la via de la governança, sinó que les infraestructures hi juguen també un paper fonamental. La finalització de la ronda nord o la construcció del nou Clínic fent de ròtula entre el Barcelonès i el Baix Llobregat, per exemple, son sens dubte molt bones notícies. Però com van posar de manifest molts alcaldes, la mobilitat transversal i el tren orbital segueixen pendents. En qualsevol cas, la provisió d’infraestructures de mobilitat, d’energia i d’aigua o donar sortida a la necessitat d’habitatge exigeixen supera els límits municipals en primer lloc i la col·laboració publico privada en segon lloc per a fer front a la inversió necessària.
A la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona és a qui correspon liderar aquest procés. Amb ambició, mirada llarga i generositat.
En definitiva, hi ha un consens creixent sobre una nova realitat metropolitana més integrada i més cohesionada i també generosa amb la resta del país. Al segle XIX, les muralles de la ciutat van caure gràcies a la pressió de la societat civil. Avui , les muralles son administratives i mentals, però es donen les condicions per a que les enderroquem. Superar-les depèn de nosaltres. A la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona és a qui correspon liderar aquest procés. Amb ambició, mirada llarga i generositat. Som-hi!
