Lectures en Cercle 23/24

Transformació

Arribem a les acaballes de 2024 i és moment de fer balanç. Segurament ha estat un any de grans transformacions. Moltes no són palpables, però el tauler geopolític acaba aquest 2024 molt diferent de com va començar.

L’últim gran canvi l’hem vist a Síria on el règim de Baixar al-Àssad ha caigut (The Economist). Barak Barfi (Project Syndicate) analitza per què va caure tan ràpidament la dinastia. Anne Applebaum (The Atlantic) hi veu una caiguda de la coalició autòcrata global i assenyala a Rússia - Hanna Notte (The New York Times) analitza les conseqüències que pot tenir el canvi de govern per Putin - i l’Iran (The Economist analitza l’impacte per l’Estat persa).

Shlomo Ben-Ami (Project Syndicate), per la seva banda, posa el focus en les implicacions de la caiguda de la dinastia al-Àssad al Pròxim Orient. Hi coincideixen Mona Yacoubain (The New York Times), que analitza les conseqüències per a la regió, i Kim Ghattas (Financial Times), que ens recorda que els esdeveniments a Síria sempre presagien grans canvis geopolítics. De fet, tal i com avança The Economist, Israel ja ha aprofitat el col·lapse del règim sirià per reforçar el seu control sobre els Alts del Golan, amb incursions militars per controlar posicions estratègiques. Aquesta acció podria intensificar les tensions regionals i influir en la reconfiguració de les relacions de poder a l'Orient Mitjà (Rolf Dobelli a Politico).

La responsabilitat de formar un nou govern sembla que recau en Hayat Tahrir al-Sham i el seu líder, al-Golani, que genera incerteses sobre la seva capacitat de construir una Síria inclusiva i estable donat el seu passat a Al-Qaeda. (Jamie Dettmer - Politico). A més, tal i com analitza The Economist, la diversitat i rivalitat entre els grups rebels planteja incògnites sobre la seva cohesió i l'orientació futura del país. Tot i que, com destaca Zaina Erhaim (The New York Times), aquesta transició desperta esperança entre els sirians que desitgen retornar al país després d'anys de repressió. Així i tot, Charles A. Kupchan i Sinan Ülgen (Project Syndicate) adverteixen que les experiències prèvies al Pròxim Orient posen de manifest les dificultats d'estabilitzar-se sense un suport multilateral sostingut.

És per això que caldrà posar el focus en la reacció d’occident a la nova etapa siriana. Així, Gideon Rachman (Financial Times) recorda que, tot i els riscos d’inestabilitat, la caiguda d’Al-Àssad és una victòria significativa per a Síria i la regió. Michael Hirsh (Politico) planteja que l’administració Trump podria aprofitar aquesta oportunitat per redefinir l’ordre regional, establint vincles pragmàtics amb Hayat Tahrir al-Sham (HTS). Hi coincideix Bret Stephens (The New York Times), que demana posar condicions clares per col·laborar amb HTS, tot i que reconeix el benefici estratègic de debilitar actors com l’Iran i Hezbol·là. Per aconseguir-ho, segons Nahal Toosi (Politico), els líders mundials han de convèncer Trump que implicar-se en la zona beneficia els interessos nord-americans.

Europa, per la seva banda, s’enfronta a un 2025 ple de reptes, marcat per la reelecció de Donald Trump, que ha generat incerteses sobre la cooperació transatlàntica i ha forçat els líders europeus a reforçar la seva autonomia estratègica en defensa i economia (Mathew Kaminski - Politico). A més, com assenyala Rana Foroohar (Financial Times), el deslligament dels Estats Units de la Xina exposa Europa a una situació de dependència encara més gran de Pequín en sectors crítics com la tecnologia i els recursos naturals, mentre es redefineixen les regles del poder global. Però el focus de tensió i inestabilitat europea més gran del 2024 ha estat França.

La crisi política ha deixat Emmanuel Macron en una situació delicada, marcada per la fragmentació de l’Assemblea Nacional i les dificultats per tirar endavant la seva agenda reformista. Ara, Macron ha nomenat François Bayrou (The Economist) en un intent més per trobar una fórmula que li permeti superar la divisió a l’Assemblea Nacional i la falta de suport legislatiu. L’elecció de Bayrou, segons Abboud i Johnson (Financial Times) busca també limitar el pes de l’extrema dreta al parlament francès. Tot i que, com avança Victor Goury-Laffont (POLITICO), no servirà sinó aconsegueix refer ponts amb la resta de formacions i dotar-se de l’estabilitat necessària per tirar endavant les reformes pendents.

Aquests reptes globals es veuen amplificats pel retorn de Donald Trump, que segons Antara Haldar (Project Syndicate), posa en perill l’estat de dret als Estats Units amb la seva capacitat per esquivar responsabilitats i debilitar les institucions democràtiques. Paul Krugman (The New York Times), en canvi, ofereix una perspectiva d’esperança i demana al públic exigir responsabilitat als líders populistes, cansats de promeses buides.

Acabem amb The Economist, capçalera que identifica el 2025 com un any marcat per avenços tecnològics i tensions geopolítiques, amb inversions en intel·ligència artificial i energies renovables contrarestades per desafiaments com la dependència energètica dels combustibles fòssils i les disputes entre les grans potències. Aquestes dinàmiques dibuixen un panorama on la cooperació i l’estratègia seran claus per afrontar els nous equilibris de poder.

Amb la col·laboració de: