“Un elefant blanc dins d’una habitació del que ningú s’atreveix a prendre decisions, que tothom sap que és allà i que genera un enorme grau de complexitat i perjudici”. Així va definir Camino Quiroga (vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia) la burocràcia, mentre advocava perquè el sistema espanyol –“enormement garantista, que redueix el nivell de corrupció”– sigui compatible amb els criteris d’agilitat i eficiència en benefici del conjunt d’administrats (és a dir, ciutadania i empreses).
Cristina Herrero, presidenta de l’AIREF, va postular que “hi ha una associació clara entre productivitat i actuació administrativa” i que en la seva funció regulatòria, l’“administració pública ha de garantir el compliment de la normativa i també l’equitat i la igualtat d’oportunitats” en allò que fa referència a aquesta actuació administrativa. Va defensar un esquema basat en la proporcionalitat i l’agilitat (quan sigui possible, amb l’automatització de processos) i va reflexionar que “la mera percepció que la intervenció administrativa és una trava burocràtica ja implica per endavant un desincentiu a interactuar amb l’administració”.
Vanessa Gelado, Senior Managing Director i Country Head de Hines Spain, va expressar que “hauríem d’aspirar a una administració pública al servei de l’empresa i la ciutadania” i va lamentar que “a Espanya tenim unes administracions que estan més a prop de la tasca de control i de la fiscalització que de l’ajuda i de veure com es pot incentivar l’activitat econòmica i el benestar dels administrats”. També va criticar que aquestes administracions sovint prenen en poca consideració “dues variables fonamentals” per a l’empresa, això és, el factor temps i el factor cost.
Víctor Lapuente, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Goteborg, va formular en veu alta la següent pregunta: “La burocràcia és necessària?”. Ho va posar en context: “Quan veus que passen dos anys per obtenir una llicència per ampliació d’activitats econòmiques, quan hi ha persones que moren abans que els arribi l’ajut a la dependència, quan l’Ingrés Mínim Vital només arriba a un determinat percentatge de població, te n’adones que tenim un problema seriós”. Va situar Espanya en el lloc 17 dels 27 països de la Unió Europea quant a indicadors de percepció de la ciutadania sobre el funcionament de les administracions públiques: “Hi ha molt marge de millora”, va sentenciar, en matèria de “despolitització i desburocratització”.
Mandats improrrogables, qualitat institucional i digitalització qüestionable
En allò que fa referència a la despolitització, des de l’AIREF Herrero va explicar el sistema que aplica en l’organització que presideix. El nomenament de la figura del president o presidenta ho és per sis anys improrrogables, el que el “desvincula completament del cicle polític”. També va valorar factors com l’experiència exigida en el camp d’activitat propi de l’entitat (més de deu anys en el cas de l’AIREF) i la majoria absoluta del Congrés dels Diputats requerida per al nomenament de la figura en qüestió.
Aquí Lapuente va assegurar que la presència de “funcionaris independents i directius autònoms (del poder polític)” contribueix a la “millora de la qualitat institucional”. I preguntat per Camino Quiroga sobre els aspectes positius que pot aportar la digitalització, el catedràtic va negar la major: “Digitalitzar amb aproximadament un 40% de la població espanyola que no disposa de les capacitats digitals apropiades, no és el correcte”. Va opinar que la digitalització de les administracions públiques a Espanya arran de la pandèmia sanitària va suposar un “reajustament de l’activitat administrativa” dut a terme sobretot “amb la visió de complir l’objectiu de dotar els treballadors públics d’un bon entorn de treball més que per servir al client o usuari”. I va verbalitzar: “Com podem atraure els joves i com podem tenir una administració digitalitzada si gairebé no disposem de perfils STEM a l’administració pública?”.
Més regulació i control: menys foment de l’activitat
Amb una trajectòria professional desenvolupada a Espanya, Londres i els Estats Units i també en el si d’una multinacional, Vanessa Gelado va assenyalar que “la cultura anglosaxona, sobretot la nord-americana, està molt més centrada a afavorir la innovació, la inversió i el sorgiment de noves idees que a posar controls i traves i tractar de fiscalitzar l’activitat”. Posar el focus en la regulació, com es fa a Espanya, va raonar, es tradueix en “fuga de talent, pèrdua d’inversions i una minva de la productivitat”.
Altres elements que van aflorar durant el debat establert entre els ponents en el marc d’aquesta sessió centrada en la simplificació administrativa van ser la utilitat de mesures com la instauració de la finestra única, el foment del silenci administratiu positiu, la generació de competitivitat interna, la transparència en els terminis per resoldre tràmits i casos, el desmantellament d’un sistema d’oposicions “decimonònic” (en expressió de Víctor Lapuente) i l’avaluació de l’impacte social de cada euro del conjunt de contribuents.
