Carmina Ganyet, vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia, va posar sobre la taula que la sostenibilitat és una “prova clau” per al segle XXI que s’ha d’assolir assegurant la competitivitat industrial. Des d’aquesta premissa es va analitzar el model actual i els desafiaments cap a una transició justa i pragmàtica que planteja com a meta la neutralitat de les emissions contaminants el 2050, si bé els escenaris actuals i els compromisos futurs dels governs no són compatibles amb l’assoliment de l’objectiu. En definitiva, es va concloure que s’ha d’accelerar el procés de transició sense fer malbé la productivitat empresarial i abordant els costos i desafiaments associats a la fita.
Alison Martin, CEO d’EMEA, Distribució Bancària i responsable global de sostenibilitat del Grup Zurich i experta en riscos climàtics, va subratllar la complexitat de gestionar aquests riscos (per a la societat i per als líders empresarials) i va citar un estudi amb 650 experts globals en sostenibilitat que reflecteix que més de la meitat dels executius necessiten suport per mesurar-los i gestionar-los. Va precisar que el risc climàtic es classifica en tres categories (físic, transició i litigació): el físic és evident en esdeveniments extrems com ara onades de calor, inundacions i tempestes, que han causat danys econòmics significatius: "L'any passat el cost d'aquests esdeveniments de clima extrems va ser d’uns 300.000 milions de dòlars", que recauen en empreses, governs i societat.
Pel que fa al risc de transició, fa referència als costos associats a l'adaptació de noves regulacions i canvis en els models de negoci i afecta directament l'estabilitat econòmica. El risc de litigació és també complex: els canvis en el paisatge global, l'acceptació social i les demandes legals han augmentat i han presentat riscos tant per a aquells que actuen com per als que no ho fan. “Un fenomen a l’alça, que continuarà en augment”, va predir Martin.
Per fer front als desafiaments, l'experta va suggerir l'ús de planificació d'escenaris a llarg termini i l'adopció de models com els NGFS, que ajuden a avaluar les repercussions possibles d'un món cada vegada més calent o d'una transició desordenada. I va posar èmfasi en la importància de la resiliència, “no només en termes financers, sinó també en infraestructura crítica i cadenes de subministrament”.
Com a exemple d'esforços de col·laboració, va esmentar un pilot a Madrid per avaluar com la calor afecta les poblacions vulnerables i quines solucions d'enginyeria es poden implementar. Martin va apuntar a l’acció col·lectiva: "Hem de resoldre aquests riscos col·lectivament, com a líders de negocis, com a comunitat, com a governs locals i a nivell global".
Components socials, ambientals i de governança
De la seva part, el CEO de Cellnex Marco Patuano va parlar de les inversions relacionades en sostenibilitat a Cellnex i de la dificultat d'abordar els criteris ESG (ambiental, social i governança). L’empresa s'ha compromès a ser 100% verda a finals del 2025, malgrat el seu cost més elevat: “Cal reduir el consum energètic a través de la tecnologia, atès que els equips digitals funcionen les 24 hores del dia”, va afirmar. El consum energètic constant presenta desafiaments, ja que l’“energia mínima és igual al 92% del consum total” i encara que es poden utilitzar panells solars per autoproduir energia durant el dia, no és possible sortir completament de la xarxa per la necessitat de servei continu i la resiliència, va argumentar.
També va abordar el desafiament del Digital Divide en àrees rurals: "Una pime en una zona que no té serveis digitals és morta. Els plans estratègics han de tenir en compte la bretxa digital i oferir aquests serveis, si bé econòmicament és difícil". Quant a la diversitat de gènere, va dir que l’empresa, dominada per enginyers, busca millorar l'equilibri de gènere al sector STEM, especialment als països del sud d'Europa, on el desequilibri és més acusat.
L’aviació, en el punt de mira
El transport (sobretot l’aviació, responsable d’entre el 2% i el 3% de les emissions globals) es troba en el punt de mira de la sostenibilitat. Carolina Martinoli, CEO de Vueling, va subratllar el valor econòmic, social i humà de l’aviació i va destacar que Vueling i el grup matriu (IAG) s’han compromès a assolir emissions netes zero el 2050 i a utilitzar un 10% de combustibles sostenibles d'aviació (SAF) el 2030, superant el mandat europeu del 6%. Per a Martinoli, el procés de descarbonització de l'aviació és possible: requereix temps, inversió i col·laboració, però presenta “oportunitats significatives”. Un estudi comissionat per Vueling i Iberia amb Price Waterhouse palesa que la indústria del SAF a Espanya podria aportar 58.000 milions d'euros al PIB i generar 270.000 nous llocs de treball.
Però quins són els riscos associats a la transició i quina reglamentació pot fer-la accelerar o posar-la en marxa d’una manera més pragmàtica? Els experts van coincidir que la transició cap a una economia de baix carboni és un procés complex que “requereix la col·laboració de múltiples parts interessades, polítiques clares i una regulació eficient”. Les empreses han d'adaptar-se als canvis de les expectatives dels consumidors i “evitar pràctiques enganyoses” per ser competitives i poder complir els objectius de sostenibilitat.
Sobre els incentius per escalar la producció del SAF, Carolina Martinoli va comparar els enfocaments d'Europa i els Estats Units: la primera s'enfoca en mandats que senyalitzen la demanda futura, els EUA han implementat incentius fiscals que acceleren la seva producció. "El risc és que nosaltres, que sí que tenim mandats, acabem sent importadors", va advertir, destacant l'oportunitat econòmica que el SAF brinda a Espanya i Catalunya. Alison Martin (Grup Zurich) va posar en relleu la necessitat d'una política industrial coherent a Europa, semblant a la dels EUA i la Xina, amb subvencions: "S’ha d’incentivar la innovació necessària a la velocitat necessària". I Marco Patuano (Cellnex) va considerar que Europa ha de crear un pla estratègic a gran escala i va criticar la seva propensió a regular abans de desenvolupar tecnologia: “Cal adoptar un enfocament més pragmàtic i orientat a resultats”, va suggerir.
Els tres ponents van coincidir que la transició energètica requereix una combinació de solucions tecnològiques, incentius adequats i col·laboració internacional per aprofitar les oportunitats econòmiques i abordar els desafiaments ambientals de manera efectiva.
