Dilluns 29 de maig
INAUGURACIÓ
Sessió presidida per Jaume Guardiola, president del Cercle d’Economia
Ada Colau, alcaldessa en funcions de Barcelona
Tot fent explícita la “complexitat” d’organitzar la Reunió del Cercle d’Economia en el període immediatament posterior a la celebració dels comicis municipals i autonòmics del 28M i, alhora, verbalitzant l’“inesperat” anunci d’eleccions generals per al 23 de juliol per part del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, el president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, va referir, en la seva intervenció d’obertura de la XXXVIII Reunió, el “moment transcendent que afrontem a nivell global”.
A partir d’aquesta presa de consciència, va justificar els dos grans blocs temàtics (geopolítica i economia) triats en ocasió d’aquesta nova edició de la Reunió des de l’imperatiu de “conèixer i entendre” el present per reactivar –en referència explícita al títol de la Reunió– el futur. Aspectes com el moment de la guerra a Ucraïna, la dicotomia entre món bipolar i món multipolar, el paper i potencial d’Europa com a actor clau en un període de transició i la plausibilitat d’exercir una autonomia estratègica, entre altres, conformarien el vessant geopolític. En matèria econòmica, l’èmfasi se situaria en la doble evolució de la inflació i els tipus d’interès (a Europa, Estats Units i Àsia), l’estat de salut del sistema bancari internacional després de la fallida d’algunes entitats nord-americanes, la reforma del sistema de pensions, la creació de condicions adequades per a l’èxit empresarial o la política industrial a emprendre, sense oblidar però els desafiaments i oportunitats derivats de l’eclosió de la intel·ligència artificial, els reptes energètics (electrificació i aigua incloses) i la seguretat.
Abans de donar pas a l’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau, Jaume Guardiola va voler recordar els tres expresidents del Cercle d’Economia traspassats recentment: Josep Piqué, Vicenç Oller i Enric Corominas.
L’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau, va celebrar la presència, un cop més, de la Reunió del Cercle d’Economia a la ciutat i va situar les relacions del consistori i l’entitat en un terreny de “diàleg, lleialtat institucional i ànim constructiu”, fins i tot en el context d’una “conjuntura complexa” durant els darrers anys marcada, va desgranar, pel procés català, la pandèmia vírica, la inflació i l’emergència climàtica.
Evocant la idea de futur de la present edició, Colau va voler posar en valor que “Barcelona ha modelat el seu model de futur” mercès a la col·laboració establerta entre el propi consistori, el teixit empresarial i el teixit ciutadà, el que segons ella dota la capital catalana de “capacitat per liderar l’economia del futur” i que es reflecteix, en la seva opinió, en l’evolució positiva de la ciutat en àmbits com el PIB, la creació d’empreses o la contractació laboral indefinida, com també en la seva capacitat d’atracció de grans esdeveniments internacionals com són el Mobile World Congress, la Copa Amèrica de Vela i la Capital Mundial de l’Arquitectura.
Des de la importància atribuïda per la batllessa en funcions a la “col·laboració institucional”, va defensar que “podem triar allò que més ens interessa i més ens convé com a ciutat, perquè tenim talent”. També va fer seva la idea expressada per l’economista Mariana Mazzucato –“les administracions públiques han de liderar l’economia”– per orientar-la als tres grans reptes que, d’acord Colau, enfronta Barcelona: la diversificació del seu model econòmic per evitar una “excessiva dependència” del turisme; l’aposta per una “economia justa, que no fracturi la societat i que combati la desigualtat”; i el “lideratge” en la transformació climàtica, en oposició a l’adopció de qualsevol “bandera negacionista”.
Ja per concloure i sobre el moment polític, l’endemà mateix d’haver concorregut a les municipals barcelonines, Ada Colau va reivindicar el paper de les polítiques d’esquerres en una conjuntura d’incertesa i de transformació com la present i va mostrar la seva “predisposició” a seguir treballant perquè siguin les “majories d’esquerres” les que configurin l’acció de govern a Barcelona i al conjunt d’Espanya.
Barcelona és una capital internacional ben posicionada per liderar l'economia del futur.
Ada Colau
ELS REPTES DE LA GEOPOLÍTICA PER A EUROPA
Sessió moderada per Pol Morillas, director del CIDOB i vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia
Ivan Krastev, president del Centre for Liberal Strategies de Sofia
Pol Morillas, director del CIDOB i vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia, va situar les coordenades de la sessió en “la discussió sobre el món que ens envolta, el paper d’Europa i la seva capacitat de ser un actor global” en el si d’unes dinàmiques geopolítiques conformadores de present i futur que demanen “unitat i lideratge” i amb l’atac de Rússia a Ucraïna com a teló de fons, amb la dicotomia entre pau i justícia a l’hora de trobar una solució al conflicte.
Ivan Krastev, president del Centre for Liberal Strategies de Sofia –un dels “màxims pensadors” de l’Europa actual i “algú a qui hauríem d’escoltar sempre a l’hora d’analitzar el rol europeu i en com es modela el món d’avui”, va referir Morillas–, va partir dels “dilemes morals” que enfronten els líders polítics en el context de les dinàmiques geopolítiques per reflexionar a continuació sobre la sorpresa que havia causat a Occident l’atac rus a Ucraïna. Segons l’intel·lectual, aquesta estranyesa estaria arrelada en la convicció general que són els interessos econòmics l’únic factor que motiva el comportament (i les decisions) dels països i els seus responsables polítics: “això no és sempre així”, va dir, i ho va exemplificar amb la pròpia Rússia, amb una guerra que “és un desastre” per a la seva economia.
Davant aquesta tessitura, va proposar tombar la mirada cap a l’“obsessió” de Vladimir Putin amb la “crisi demogràfica” russa per tractar de comprendre la seva mentalitat i pensar, com va apuntar el pensador búlgar, que el que potser busca el president rus és sobreposar-se a la demografia minvant del país “forçant Ucraïna i Bielorrússia a ser russes”. En aquest punt va fer notar el “segrest d’infants” a Ucraïna per part de l’exèrcit rus com a símptoma que donaria pàbul a aquesta tesi demogràfica.
Va expressar que l’atac rus havia posat en qüestió la idea europea que els intercanvis comercials i la interdependència econòmica representen topalls per a l’aparició i el desenvolupament del conflicte: aquest esquema “ha funcionat molt bé entre França i Alemanya i també en el si de la Unió Europea; però no ha estat així amb Rússia”, va voler evidenciar. I va posar en dubte la viabilitat d’una estratègia geopolítica europea basada “només” en la preponderància econòmica (o “poder tou”, va tipificar) en detriment del poder militar per les servituds que, al seu parer, aquesta opció genera en àmbits com la sobirania política i la dependència d’Estats Units en matèria de seguretat.
Guerra existencial, guerra llunyana
Pel que fa a la (també en bona part “imprevista” per Occident) capacitat d’autodefensa d’Ucraïna davant l’atac rus, Krastev va destacar el “factor nacionalista” com a corretja de transmissió de la mobilització de la ciutadania i la resistència del país. Un factor aquest que també es trobaria, de forma més implícita, en el posicionament de Polònia o d’unes repúbliques bàltiques que, davant qualsevol altra consideració, pretenen mantenir el seu status o, en definitiva, “defensar-se” d’un eventual atac ulterior per part de Rússia.
Autor dels llibres The Light That Failed i After Europe, entre altres, el politòleg protagonista de la sessió va voler confrontar la coexistència d’un sentiment de “guerra existencial i del tot injusta” assumit per Europa i Estats Units, amb la percepció de conflicte llunyà o aliè als propis interessos sorgida de Turquia, Índia o Brasil. En analitzar les claus del posicionament d’aquests darrers, Krastev va tractar d’adoptar la seva perspectiva i va raonar en primer lloc que si bé havien titllat d’“horrible” l’atac, aquest grup de països no el consideraven “excepcional” des d’un punt de vista qualitatiu o històric. I vinculat a això, va afegir que la mera insistència europea en el caràcter “excepcional” del conflicte podia projectar en molts d’aquells la idea que “Europa encara tracta de convèncer la resta que ella és el centre del món”. “Podem pensar que aquests països veuen la guerra com una amenaça”, però en realitat la perceben com una “oportunitat”, va reblar i, més enllà de l’evident dialèctica entre Estats Units i Xina, va prosseguir que aquestes “potències mitjanes” esdevindran, cada cop més, “hiperactives” en el context internacional.
Ucraïna, Putin i les eleccions presidencials d’Estats Units del 2024
Interessat no només en el “quadre gran” de la geopolítica sinó sobretot en les seves conseqüències en els negocis i en el dia a dia de les empreses, Ivan Krastev va advocar per una Unió Europea “flexible” com a condició per ser “efectiva” en un entorn marcat pels “reptes” inherents als nombrosos processos polítics i convocatòries electorals previstos per al 2024 a Rússia, Ucraïna, el Parlament Europeu i Estats Units, per citar-ne només alguns. “Algú pensa que el president Putin es comprometrà a algun tipus d’acord de pau abans de les eleccions presidencials d’Estats Units? Per suposat que no”, va diagnosticar.
En definitiva, una Unió Europea que haurà de ser prou hàbil per desenvolupar i “fer compatibles” les polítiques domèstiques i les polítiques internacionals, sempre des de la necessària “unitat” que, va alertar Krastev, “mai s’ha de donar per garantida”.
En una situació com l'actual, és molt important que la Unió Europea sigui molt flexible i contextualitzada, això permetrà a Europa ser eficaç.
Ivan Krastev
DIÀLEG AMB JOSEP BORRELL
Sessió moderada per Pol Morillas, director del CIDOB i vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia
Josep Borrell, alt representant de la UE per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat
Pol Morillas, director del CIDOB i vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia, va introduir el debat amb l’alt representant de la Unió Europea per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, amb els que en opinió del Cercle representen els tres reptes de la UE en el llarg termini: ambició exterior (“Europa ha de ser un actor de pes”, va emfatitzar Morillas), cohesió interna (per mantenir la unitat entre els 27 membres) i visió estratègica. Quina és i quina de ser la capacitat de resposta d’Europa davant els desafiaments globals en el marc d’aquesta necessitat de repensar el seu futur?
---
En l’inici de la seva intervenció, Josep Borrell va ser categòric en afirmar que la crisi sanitària (covid) i la crisi militar (Ucraïna) havien evidenciat “les febleses i les mancances” d’Europa (“un continent molt ric amb una capacitat de defensa molt baixa”, va reblar, per justificar tot seguit que “cal gastar més en defensa”, impulsar la “coordinació” entre els 27 exèrcits de la UE i, en definitiva, “construir una capacitat de defensa europea”). Això no obstant, va defensar que aquestes limitacions “s’han començat a reconduir”.
“Quina és la bona direcció? On volem anar?”
Si bé va admetre posicions contraposades respecte a quin ha de ser el paper europeu en el context de la seva pertinença a l’OTAN (“les coses no es veuen iguals des de Varsòvia que des de París”, va il·lustrar de forma gràfica Borrell), l’alt representant va posar en valor el consens assolit quant a l’imperatiu de disposar de “capacitats d’intervenció militar preparades i organitzades” per quan calgui desplegar-les, el que en la seva opinió es relaciona amb el fet de “gastar més i millor” en defensa. I va fer referència a un programa que habilitarà els exèrcits europeus a invertir 70.000 milions d’euros en la seva modernització.
Conscient de la impopularitat i del cost electoral que pot suposar desenvolupar la prioritat vinculada a la modernització militar, Borrell va alertar que “som en un món perillós on les grans potències juguen el paper de grans potències”.
En un altre moment de la sessió, el moderador va al·ludir a la presidència espanyola del Consell de la UE i al repte de reforçar l’autonomia estratègica de la Unió des d’una concepció “oberta” que passaria per la “col·laboració amb la resta del món i no pas per l’aïllament”. En la seva resposta, Borrell va optar per utilitzar l’expressió “responsabilitat estratègica” per evitar suspicàcies sobre el present i el futur europeu en el si de l’Aliança Atlàntica i va ser contundent: “una Europa més forta seria un soci més fiable per als Estats Units”.
També va posicionar-se respecte de l’estratègia emprada amb Ucraïna i l’atac de Rússia: “crec que hem donat la resposta que històricament calia donar”, tot i reconèixer que hi ha corrents d’opinió que consideren que “com més aviat deixem d’ajudar Ucraïna, millor”. Però es va mostrar clar al respecte: l’aproximació europea al conflicte ha estat “massa seqüencial, massa progressiva”, i “caldria haver estat més enèrgics, més immediats, més ràpids amb el subministrament de material militar” a Ucraïna. Sigui com sigui, va recordar que la política exterior és una competència exclusiva de cadascun dels estats membres i que “malgrat tot, hem estat capaços de fer coses extraordinàries”, alhora que reclamava pensar en l’etapa postconflicte per “estabilitzar el nostre continent” i “dissenyar un nou sistema de seguretat a Europa”.
65.000 milions d’euros vs. 700.000 milions d’euros
A l’hora de quantificar el cost que ha suposat l’ajut militar, financer i humanitari concedit per la Unió Europea a Ucraïna, l’alt representant per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat va xifrar-lo en 65.000 milions d’euros, si bé va contraposar-lo als 700.000 milions d’euros amb què el conjunt dels països membres han compensat, amb recursos públics, l’increment dels preus alimentaris i energètics com a conseqüència de la guerra.
Superpotències i ordre internacional
Borrell va remarcar que “Europa ha de contribuir a impedir que la deriva sigui cap a un món bipolar” que vingui marcat per la dialèctica Xina – Estats Units. “No tenim cap interès en una altra guerra freda”, va exclamar. Però va subratllar la necessitat d’evitar incórrer en l’error de “ser massa innocents”, tota vegada que “Xina és i serà una gran potència perquè li correspon per dimensió i per capacitat”. No es va estar de lloar el creixement econòmic i tecnològic assolit pel país asiàtic en els darrers 40 anys i li va reconèixer “ambicions polítiques” perquè “el món no és el que hi havia després de la Segona Guerra Mundial, ha canviat”. L’alt representant va considerar “normal” que, en el present context, Xina i altres països reclamin “la seva part d’influència”. En fi, a Xina li va reconèixer la triple condició de “competidor, soci i rival”, un fet que Europa ha de confrontar des de la “batalla intel·lectual, la capacitat pedagògica i els fets” i “sense que hi hagi una picabaralla permanent”.
“Sempre serem més a prop de Washington que de Pequín, però això no vol dir que sempre tinguem els mateixos interessos”, va fer Borrell també girant la mirada cap a Estats Units, tot invocant de nou la referida “responsabilitat estratègica”.
Pel que fa a les relacions amb l’anomenat sud global –que Morillas va tractar d’inquirir si calia reconsiderar-les des d’un esquema de “més igualtat” per contribuir a la seva integració al sistema internacional–, Josep Borrell va tipificar aquest conjunt de països “molt heterogenis” com la “versió moderna” dels països no alineats. D’aquest grup va fer notar també que coincideixen en el fet de “no compartir la indignació moral que tenim els europeus i els nord-americans respecte de la guerra a Ucraïna”. I d’Amèrica Llatina va expressar la necessitat de “parar-li més atenció” –amb “diàleg”– per evitar que la seva ciutadania tingui la sensació que Europa “els pren en poca consideració”.
Cal ser conscients que el repartiment del poder i la riquesa al món no pot continuar sent com és.
Josep Borrell
ELS REPTES DE LA GEOPOLÍTICA PER A EUROPA
Sessió moderada per Miguel Trias, vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia
Carmen Romero, vicesecretària general adjunta de Diplomàcia Pública de l’OTAN
Yu Jie, investigadora sènior a Chatham House
Després de caracteritzar un món que “ens inquieta des de diferents àmbits” –a saber: IA, canvi climàtic, renascuda percepció de risc de crisi nuclear, inflació i estancament econòmic–, Miguel Trias, vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia, va evocar la recent crida “a la contenció i l’ús de la via diplomàtica per evitar la tercera Guerra Mundial” de l’exsecretari d’Estat d’Estats Units, Henry Kissinger.
Trias va dibuixar un present que “es debat entre la bipolaritat i la multipolaritat” amb països cridats a jugar un “paper molt rellevant” que, al seu torn, es mouen “entre la democràcia i l’autocràcia”, i amb una Unió Europea que bascula “entre l’autonomia estratègica o el seguidisme de la política nord-americana”. I va posar sobre la taula del debat qüestions com el rol present i futur de l’OTAN, la invasió russa d’Ucraïna i els possibles termes de pau, les relacions entre Estats Units i la Xina i els riscos associats amb l’estatus de Taiwan, entre altres.
Carmen Romero, vicesecretària general adjunta de Diplomàcia Pública de l’OTAN, va reivindicar el paper de l’organització político-militar en el “manteniment de la pau a Europa i Estats Units durant més de 74 anys” amb la “dissuasió” com a estratègia per evitar un conflicte. Va indicar que des del final de la Guerra Freda la prioritat havia estat bastir una “relació de partenariat estratègic” amb Rússia amb “diàleg viu” i “cooperació pràctica avançada”, però que això s’havia trencat amb una invasió d’Ucraïna que situa Rússia com a “adversari potencial i amenaça contra la nostra seguretat”. Va afirmar que l’atac “ha trencat la pau a Europa, ha trastocat els ciments de l’arquitectura de seguretat europea i global” i ha desmuntat un ordre internacional “basat en regles” que “ha aportat durant dècades pau, previsibilitat i estabilitat”. En definitiva, un món “més disputat i impredictible” en el si d’una “creixent competència estratègica i ideològica entre règims democràtics i autocràtics”, va fer.
Romero va posar èmfasi en la “unitat” com a “pilar essencial” de l’Aliança Atlàntica en la seva resposta a Rússia a fi i efecte que “es respectin la sobirania, la integritat territorial, els drets humans i el dret internacional”. La representant de l’organització va ser categòrica en asseverar que l’“OTAN no és part d’aquest conflicte i no està en guerra amb Rússia, ni vol estar-ho”. Tanmateix, va advertir que “no hi ha d’haver cap dubte sobre la disposició de l’Aliança a protegir i defensar tots els països membres”, mentre advocava per “invertir més en la nostra seguretat i en la nostra defensa” des de la tesi que “el panorama estratègic de seguretat euroatlàntic i internacional s’ha deteriorat de forma significativa en els darrers anys”.
Ucraïna: dues perspectives del conflicte
En la seva posició de traslladar a l’auditori la perspectiva atlàntica del conflicte bèl·lic a l’est europeu, Romero va expressar que “la història ens diu que la majoria de conflictes armats han acabat en la taula de negociació”. I que, des d’aquest prisma, l’estratègia de l’OTAN és “fer tot el possible” per ajudar Ucraïna i “posar-la en posició de negociar una pau justa i sostenible”. “Cal seguir donant suport a Ucraïna perquè recuperi la major quantitat de territori possible” va dir, alhora que sostenia que “ha de ser Ucraïna la que decideixi què és una pau justa i duradora, ha de poder decidir el seu destí sense interferències exteriors”. “Acceptarem qualsevol decisió d’Ucraïna si es produeix en aquestes condicions”, va reblar.
En un altre moment es va referir a la Xina. “És important que la Xina escolti la perspectiva d’Ucraïna directament”. Ho va justificar perquè “és un país molt influent sobre Rússia”, si bé va manifestar que “veiem que els interessos entre la Xina i Rússia conflueixen en aquest conflicte i que la Xina no ha condemnat la invasió i ha adoptat una sèrie de narratives que són russes”.
Per la seva part, Yu Jie, investigadora sènior a Chatham House, va voler deixar clar que el que testimoniava en el si de la Reunió del Cercle d’Economia constituïa “la seva opinió personal i que no expressava res més que això”. Va teoritzar que la posició xinesa no s’ha d’analitzar tant en relació amb els dos països confrontats i la pròpia naturalesa del conflicte sinó que cal emmarcar-la en un “joc més llarg” amb què la Xina pretén atraure l’atenció als països del sud global (no occidentals) en aspectes vinculats a la seguretat alimentària i la seguretat energètica. Va referir-se a aquest grup de països com “les altres víctimes de la guerra” per l’encariment global de preus i perquè aquesta dinàmica inflacionista es juxtaposa als processos interns de recuperació econòmica i “construcció d’economies resilients” a què han de fer front aquests països després de la pandèmia sanitària.
Yu Jie va formular que “la Xina no desitja una Ucraïna totalment alineada amb Occident” un cop conclosa la guerra. Ho va justificar per les bones relacions existents entre ambdós països des de “molt abans” del conflicte i també pels programes d’assistència directa oferts per la Xina a Ucraïna en el context d’aquestes relacions bilaterals. Convençuda que “la política exterior xinesa se sustenta en valors” però que “sobretot està impulsada per interessos propis”, la investigadora va manifestar “no tenir clara la capacitat d’influència exacta que pot exercir la Xina en Rússia” per a una hipotètica resolució del conflicte.
Statu quo internacional: el poder emergent de la Xina
Interpel·lada per Miguel Trias respecte a l’evolució política, econòmica i social de la Xina, Yu Jie va referir el concepte de “seguretat nacional integral” sorgit del XX Congrés del Partit Comunista Xinès, un nou enfocament que prioritza la “construcció d’una economia més preparada i reforçada davant eventuals xocs externs imprevistos” en detriment dels creixements intensos del PIB, i que incardina elements com l’estabilitat financera del país, els índexs borsaris o la seguretat energètica, per citar-ne només alguns, amb la seguretat nacional entesa en un sentit ampli. La investigadora va emfatitzar la voluntat del president Xi Jinping de “transformar l’economia” amb més pes de la ciència per “assolir la supremacia científic-tecnològica”. Des d’un punt de vista intern, va apuntar que el principal repte del president “en els propers cinc anys” serà donar resposta a l’“elevat índex d’atur dels joves” en la franja compresa entre els 18 i els 28 anys, mentre que en el pla internacional l’estratègia del president s’encarrilarà a “cercar les oportunitats per promoure i consolidar la relació amb els actors globals i, en particular, amb els països no occidentals o potències mitjanes”, un plantejament aquest que “ens porta a un món més multipolar”.
Per la seva part i també sobre la Xina, la representant de l’OTAN va ser clara: “està adquirint un paper global preponderant i ho fa amb una estratègia que no és transparent”. Tot i dir que “no és un adversari i que cal parlar-hi”, va remarcar que “les accions de la Xina representen un desafiament per als valors, els interessos i la seguretat d’Occident”. I va justificar, en conseqüència, la voluntat d’Estats Units i l’OTAN de portar a la Xina a un “sistema de control d’armament”.
El cas de Taiwan
Yu Jie va verbalitzar que “la possibilitat d’una acció militar xinesa a Taiwan s’ha reduït com a conseqüència de la invasió d’Ucraïna”. Per una banda, perquè “Xi Jinping ha après que cal estar absolutament preparat per dur a terme una intervenció militar amb plenes garanties d’èxit”. En segon lloc, perquè “la legitimitat del Partit Comunista Xinès està molt lligada al desenvolupament econòmic” i, en opinió seva, els seus líders no s’exposaran a possibles paquets de sancions que facin trontollar el creixement i la pau social. Amb “un perill”, però: que una escalada militar entre la Xina i Estats Units porti Xi Jinping a actuar, “obligat per l’opinió pública”. “És vital el diàleg entre Pequín i Washington per prevenir que el pitjor encara estigui per arribar”, va tancar Yu Jie.
El principal objectiu de la OTAN és protegir als més de 1000 milions de persones que viuen als seus països membres i protegir-los davant qualsevol tipus d'amenaça de seguretat.
Carmen Romero
És molt lamentable que, després de 50 anys, i després de que Nixon visités Xina, el món romangui més dividit que unit.
Yu Jie
PREMI JOSÉ MANUEL LARA A L’AMBICIÓ I EL PROPÒSIT EMPRESARIAL
Sessió presidida per Pedro Fontana, president de la Fundació Cercle d’Economia
Jordi Barri, CEO de Flax&Kale
Cristina Villar, cofundadora de Indi & Cold
Andreu Dotti, CEO d’Innovamat
“Ambició i propòsit empresarial” relligats en una “obra i trajectòria úniques” generadores d’un “extraordinari llegat”. El president de la Fundació Cercle d’Economia, Pedro Fontana, va evocar amb aquestes paraules l’expresident del Cercle, José Manuel Lara, inspirador d’uns guardons que, un any més, projecten els valors implícits en la seva figura.
A l’hora d’introduir els tres projectes premiats en el marc de la XXXVIII Reunió, Fontana va caracteritzar-ne els seus trets comuns: evolució ràpida des de la idea inicial a la consolidació d’una empresa generadora de riquesa i llocs de treball; innovació sorgida en sectors tradicionals de l’economia que, en opinió del president de la Fundació, palesa que “la generació de riquesa no és específica dels projectes disruptius, sinó que també prové de sectors tradicionals que comprenen els nous temps”; paper central de la dona en la creació i desenvolupament empresarial; obtenció de beneficis compatible amb els criteris de sostenibilitat i igualtat; i dinamisme i innovació empresarials arrelats en el conjunt del territori i no circumscrita només a les grans urbs.
“En un món carregat d’incerteses, amb enormes reptes i oportunitats de present i futur, sabem que el progrés se sustentarà en persones capaces de crear i desenvolupar empreses i generar riquesa compartida i respectuosa amb els cada cop més complexos equilibris socials i mediambientals”, va donar pas Pedro Fontana.
El poder del canvi
Des de la premissa d’oferir treball qualificat, promoure l’economia local (a Huelva i Lleida) i fomentar un estil de vida saludable i sostenible per al planeta, Jordi Barri, CEO de Flax&Kale, va mostrar-se agraït de rebre un guardó “que porta el nom d’un dels grans empresaris catalans de tots els temps”. Va rememorar com els seus pares havien obert a Lleida un dels primers restaurants vegetarians del país (“tenien clar quin era el seu propòsit”, va expressar) i com la seva visió de la necessitat d’una evolució basada en ingredients integrals acabaria sent “un dels motors de canvi més efectius” per als habitants del planeta.
En un present marcat per les “conseqüències devastadores” del canvi climàtic, Barri va assumir com a motivació pròpia, en el context del seu projecte, la idea de “crear un futur millor” a partir d’allò que “les noves generacions, hiperexigents, ens demanen”: “un canvi en la forma de treballar, un canvi en la forma d’actuar i pensar, un canvi en la forma de gaudir i, també, un canvi en la forma de menjar i beure”, perquè, segons va defensar, “a través de la innovació alimentària tenim el poder de canviar les coses”.
“El propòsit depèn de les persones i ha d’estar en contínua evolució”
Una marca de roba que “empodera les dones i està compromesa amb el medi ambient”, es va definir des del Cercle a Indi & Cold en la seva presentació. Cristina Villar, la seva cofundadora, es va mostrar “honrada” pel guardó i va declarar que “suposa un reconeixement no només a un projecte de vida, sinó a tot un equip”.
Va relacionar la distinció rebuda amb el propòsit de l’empresa, “amb ànima, honest i on la presa de decisions es fa sempre sent molt conscients de l’impacte que aquestes generen en les persones i en el planeta”. “El propòsit sempre depèn de persones i ha d’estar en continua evolució, ha de treballar-se dia a dia”, va afegir.
En aquesta mateixa línia va posar en valor l’“esforç continuat de renovació” que guia Indi & Cold i que, com a “empresa madura” amb una trajectòria en una indústria “tan complexa i competitiva” com és la moda, “sempre hem tingut clar que la clau està en la transformació”. Aquí va invocar el “paper fonamental” de les noves generacions en aquesta “capacitat de transformació i adaptació i en la negativa a acomodar-nos”.
Missió: matemàtiques per a tothom
Davant el temor que causen tradicionalment les matemàtiques en bona part de l’alumnat, Andreu Dotti, CEO d’Innovamat, va ser categòric en el propòsit que guia el projecte: “les matemàtiques són per a tothom, no per a una elit”. L’empresa va començar l’activitat el 2017 i “mai podíem esperar un reconeixement com el que ara rebem del Cercle, només sis anys després”, va reconèixer Dotti.
La seva activitat se centra en el desenvolupament de metodologies i recursos per facilitar l’estudi de les matemàtiques, una matèria troncal i fonamental per a la formació de nens i nenes. “Intentar portar la ciència de l’aprenentatge de les matemàtiques a les aules i tractar de connectar la recerca amb el dia a dia dels col·legis”, va matisar el CEO.
Presents en 1.750 escoles de vuit països, Dotti va explicar que un total de 350.000 alumnes utilitzen entre quatre i cinc hores a la setmana la seva metodologia, el que “facilita la tasca del professorat en la didàctica de l’assignatura”, va indicar. Amb un equip integrat per més de 300 persones que facilita que el projecte “creixi i evolucioni”, no va voler deixar d’agrair a mestres i escoles la seva col·laboració: “sense ells no haguéssim arribat aquí”.
TAULA RODONA START-UPS. Què necessita Barcelona per consolidar-se com un hub tecnològic i emprenedor a nivell europeu?
Sessió moderada per Rita Almela, vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia
Einat Magal, Ministeri d’Innovació, Ciència i Tecnologia d’Israel
Miquel Martí, CEO de Tech Barcelona
Natalia Olson, exassessora d’Innovació i competitivitat del president Obama. Directora de Plug and Play
Pau Solanilla, comissionat de Promoció de Ciutat. Ajuntament de Barcelona
“Una ciutat que té els actius que permeten competir globalment: centres de recerca, universitats, talent, un ecosistema emprenedor exemplar, una activitat empresarial consolidada i un sector públic compromès”, va analitzar Rita Almela (Junta Directiva del Cercle d’Economia). Amb “desafiaments pendents” en l’accés al finançament (“com atraiem inversió internacional?”, va inquirir) i el foment de la col·laboració i les sinergies entre start-ups i corporacions i entre els sectors públic i privat. Cal que “els centres de decisió i estratègics d’empreses locals i internacionals s’instal·lin a la ciutat i que les start-ups no hagin de marxar fora en la cerca dels recursos i l’acompanyament necessaris per al creixement”, va referir de l’actual Barcelona emprenedora.
A Israel la indústria tecnològica és responsable del 50% del volum d’exportacions, la seva contribució al PIB és del 18% i ocupa l’11% de la població activa (un segment aquest que aporta el 30% d’ingressos en matèria d’impost de les persones físiques). El valor estimat del conjunt d’start-ups del país se xifra en 400.000 milions de dòlars. Així ho va precisar Einat Magal, del Ministeri d’Innovació, Ciència i Tecnologia.
Magal va lloar la capacitat emprenedora i els “inversor visionaris” que ho han fet possible, amb la “capitalitat tecnològica” de Tel Aviv com a paradigma. I va reivindicar el paper governamental en els darrers cinquanta anys, sobretot a partir de la dècada dels 90 del segle passat quan davant nombroses onades d’immigració amb origen a l’antiga Unió Soviètica (amb una xifra elevada d’enginyers altament qualificats arribats a Israel, va revelar), es va crear el programa públic d’incubadores per aprofitar un talent tecnològic nouvingut desprovist de coneixements vinculats a la creació i gestió empresarial i, alhora, mancat de finançament. Avançats els 90, va seguir, el país va obrir les portes als fons internacionals de capital risc perquè invertissin, al costat del govern, en start-ups locals per impulsar-ne el creixement i l’expansió internacional.
La representant d’Israel va defensar que “la indústria de l’alta tecnologia es desenvolupa quan hi ha un ecosistema complert”, amb participació activa del sector públic en aquells àmbits desatesos per la iniciativa privada. En definitiva, va llançar la idea que “el govern ha de ser més factor facilitador que de lideratge i que ha de treballar de forma conjunta amb el sector privat i trobar els incentius adequats”. Amb excel·lència acadèmica i capacitat en recerca i desenvolupament com a factors afegits.
“Diàleg sincer” entre el sector públic i el sector privat
Natalia Olson, exassessora d’Innovació i competitivitat del president Barack Obama, va apostar per un “diàleg sincer” entre els sectors públic i privat i per prioritzar “actuacions” en detriment d’“estratègies”. De Barcelona va opinar que “és el cor del Mediterrani”, que “pot créixer en tots els sentits” i que “ha d’aprofitar els seus centres d’innovació i recerca”, juntament amb la “potència” dels sectors biotech i medtech.
La seva recepta, sorgida de la seva etapa en l’administració pública nord-americana, però també com a directora de la plataforma d’innovació oberta Plug and Play i de la seva experiència en projectes europeus per a l’activació econòmica i la innovació, passa per “comercialitzar la innovació i la recerca” i per la “confiança” que han de dipositar els governs en el sector privat perquè “les empreses saben invertir, desenvolupar-se i créixer”, va verbalitzar.
Partidària de “polítiques públiques intel·ligents” que facilitin que el sector públic entengui millor la forma d’obrir nous mercats i que, de forma simultània, contribueixin a impulsar “nous sistemes d’innovació”, va apuntar dos elements suplementaris a considerar: incentius fiscals per als nous projectes d’emprenedoria i més cooperació amb l’àmbit universitari.
Barcelona, immersa en una “competició global pel talent digital”
CEO de Tech Barcelona i “un dels principals impulsors de l’ecosistema emprenedor i innovador a Barcelona”, d’acord Almela, Miquel Martí va abanderar que la capital catalana ocupa la cinquena posició com a millor ecosistema d’start-ups d’Europa, la segona posició de la UE quant a preferències per part dels emprenedors en la tria de la seu de l’empresa i la segona amb més fundadors procedents de la universitat.
“La ciutat està ben posicionada i hi ha actius”, va continuar. “Tenim una gran marca, que cal promocionar, vendre i consolidar”. “Comptem amb entitats de suport a l’emprenedoria rellevants, també empreses tractores; hem madurat en l’àmbit de la inversió, que a més s’ha focalitzat; les grans universitat i escoles de negocis promouen el talent, un factor primordial; i hem de valorar la facilitat d’accés a emprenedors i inversors amb experiència, el que crea un cercle virtuós que es retroalimenta”, va disseccionar. Pel que fa a la nova llei d’start-ups, va dir que s’“ha avançat bastant”.
En el que va titllar de “competició global pel talent digital”, va adduir que reeixir passa per “una educació de qualitat, l’impuls de la recerca bàsica i aplicada, i la innovació”. Però també per “la col·laboració públic-privada real, la disponibilitat d’infraestructura i entorn empresarial i la capacitat d’oferir oportunitats professionals”. I “visió a llarg termini clara, determinada i compartida”, va sentenciar Martí.
Barcelona és “competitivitat, sostenibilitat i equitat”
Pau Solanilla, comissionat de Promoció de Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, va defensar un “propòsit compartit de ciutat” i “lideratge i visió” des de l’àmbit públic (que va exemplificar amb el 22@). Va relacionar l’aspiració de les “tres capitalitats” de Barcelona (mediterrània-euromediterrània; centre tecnològic d’Amèrica Llatina, d’atracció de les tecnollatines; i capital més asiàtica del sud d’Europa) amb les “tres connectivitats”: “millor connexió física i digital, amb més connexions intercontinentals; inserció en les cadenes de valor global estratègiques, com l’economia dels xips; i connectivitat intangible o emocional, a través de la marca de la ciutat”.
Va indicar que “Barcelona ha jugat bé la carta de l’urbanisme transformador”, entès com a “palanca que habilita nous processos a la ciutat” i que, en suma, “posa la pista d’aterratge perquè el sector privat es desenvolupi”. I que és clau “produir i importar talent” i formació en “habilitats”. En matèria de fiscalitat, va admetre que “és un debat que desborda la ciutat”.
Solanilla va destacar la capacitat d’atracció d’esdeveniments internacionals que “alhora, esdevenen catalitzadors”: “el MWC ha generat ecosistema”, va expressar. “Som un model d’èxit en aquest àmbit”, va fer notar. Des de l’autocrítica –“ens falta impulsar un xic l’autoestima i parlar millor de la nostra pròpia ciutat”–, va definir el model Barcelona amb la tríada “competitivitat, sostenibilitat i equitat”.
La prosperitat de la indústria de high tech s'aconsegueix gràcies als emprenedors valents que han entregat la seva ànima a les seves start ups i als inversors que han cregut en les empreses.
Einat Magal
Barcelona és una gran ciutat on es pot combinar una gran qualitat de vida amb un futur professional prometedor.
Miquel Martí
En les últimes dècades, Barcelona ha estat catalitzadora d'esdeveniments internacionals molt importants que venen a crèixer, és una palanca molt interessant a tenir en compte.
Pau Solanilla
Barcelona té una gran potència ja que es pot diferenciar i pot crèixer en tots els sentits: centres d'investigació, innovació, biotecnologia, etc.
Natalia Olson
