La crisi econòmica, que afecta amb especial cruesa als països meridionals de la zona euro, és de tal intensitat i durada que no només comporta les conseqüències pròpies d’una caiguda de l’economia -en forma d’atur, recessió i deute- sinó que també descompon la política i altera la convivència ciutadana. Sota formes diverses, és el cas de Grècia, Itàlia, Portugal, o Espanya. Per això, podríem pensar que els mals que ens afecten són únicament conseqüència de la crisi econòmica. Però ens equivocaríem.
En el nostre cas, la crisi posa al descobert una realitat que s’estava incubant des de fa anys: l’esgotament polític i institucional de la ja llarga etapa que vam iniciar a mitjan de la dècada dels 70.
Les manifestacions d’aquesta fi de cicle són de variada naturalesa. La successió i coincidència de diversos casos de corrupció política, d’especial gravetat, n’és una d’elles. Aquesta corrupció ha generat una intensa i generalitzada alarma social, que tendeix a responsabilitzar al conjunt de l’actual classe política de totes les nostres dificultats. Però la corrupció ni és generalitzada ni pot atribuir-se exclusivament a la política. A més, podem trobar altres mostres d’aquest final de cicle en el qüestionament social d’una bona part de les nostres institucions polítiques, administratives i judicials, com així ho deixen palès les enquestes d’opinió i altres indicadors.
