La cloenda del cicle “L’Europa contemporània a la llum de l’art” és també una conversa i un epíleg.
Conversa entre Juan José Brugera i Daniel Giralt-Miracle en la qual el professor d’història de l’art esdevé alumne del col·leccionista que al seu torn ha esdevingut expert. I epíleg perquè tanca un cicle d’art contemporani parlant d’art antic, oferint una mirada externa, en el temps i en la forma.
Encara que, precisament, al llarg de la sessió constatem que hi ha connexions evidents entre els artistes del segle XX i l’art bizantí, i que només cal recordar Modigliani i els seus rostres estilitzats per establir aquesta connexió.
La màscara, el semblant, la persona idealitzada, el simbolisme.
La imatge bizantina vol oferir la síntesi del semblant i els impressionistes no van massa més lluny del que aquesta ens ha ofert, en aquest sentit. Una cloenda, una conversa i un epíleg. I també una reivindicació, la de la icona com una síntesi d’història, tradició, simbolisme, teologia i art, i la de l’Europa de l’Est com un espai que, després del Renaixement i la Il·lustració, Europa va deixar de banda perquè precisament les idees inherents a aquest període històric i al moviment intel·lectual que el va succeir van obrir altres plantejaments que ens van allunyar de l’esperit i l’essència de les icones. Ara, però, comencem a adonar-nos que la història de l’art en general no ha valorat prou l’esplendor i la riquesa de l’art de Bizanci, i la seva càrrega simbòlica, mística i transcendent.
