Joan Fontcuberta ens parla d’ell mateix, dels seus projectes i, per tant, de la fotografia, de la memòria (“la fotografia significa la enciclopedització del coneixement, la idea de la memòria, de l’arxiu, ve a ser una promesa d’eternitat que ens enfronta amb el temps fugisser”), dels nexes inesperats entre imatges i conceptes (“els googlegrames, imatges creades mitjançant milers de tessel·les que són al seu torn imatges, em permeten trobar relacions poètiques, artístiques, filosòfiques entre la imatge hipermetrop i la miop”), de la veritat (“desconfiem del realisme fotogràfic. Avui en dia si volem saber que alguna cosa és veritat ho mirem a Google. Hi ha hagut un traspàs dels mecanismes en els quals depositem la nostra confiança”), de l’autor (“els cargols es mengen la imatge, l’esborren i a base d’esborrar es fa una arqueologia de la materialitat de la imatge.
Joan Fontcuberta
per tenir coneixement de la natura ja no cal recórrer a la natura sinó a imatges prèvies a la natura, és a dir, a l’art
Parlem de la degradació, però també del desplaçament d’imatge a objecte. Però parlem, sobretot, d’autoria. Qui és l’autor, els cargols o el fotògraf que fotografia el procés?”) i de l’art (“per tenir coneixement de la natura ja no cal recórrer a la natura sinó a imatges prèvies a la natura, és a dir, a l’art ”). Fontcuberta ens il·lustra, ens inquieta i ens planteja reptes: què hi ha darrera el fet que els perfils de les claus i els de les muntanyes s’assemblin?.
