Manzoni posa una llauna, Warhol posa la imatge d’una llauna, Jasper Johns una imitació escultòrica de dues llaunes de cervesa. Tota una evolució, totes elles projeccions d’objectes industrials.
Andy Warhol i les seves “Shot Marilyns” són l’excusa que fa servir Antonio Monegal, Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada al Departament d’Humanitats de la UPF, per parlar de l’evolució de l’art i d’allò que se’n considera, del mercat, de la monetarització i la reproductibilitat de l’obra artística, per usar, de nou, un terme benjaminià, de l’artista i la seva funció.
Warhol comença com a dissenyador gràfic, fa art comercial i la seva obra bascula i ens atorga la possibilitat de veure aquest art comercial com art de veritat i a l’inrevés.
Fa que les paraules de Pierre Bordieu tinguin sentit: “Al món de l’art només val el reconeixement concedit per aquells que no reconeixen un altre criteri de legitimitat que el reconeixement per part d’aquells a qui ells reconeixen”. Amb la sèrie de les llaunes Campbell ens proposa un doble sentit de la paraula ‘art’. I amb la venda com a originals de reproduccions seriades, les Marilyns passen a assolir l’estatus d’obra major, reafirmant alhora una intenció molt clara de desmarcar-se dels postulats dominants de l’avantguarda, tot proposant una tornada a la innocència. Warhol, al capdavall, però, posa en evidència que el mercat pot dir una sèrie de coses, però que això no garanteix que l’artista passi a la posteritat. Ell hi ha passat. La lògica antieconòmica del món cultural continua fent-se valdre.
