“L’obra d’art cal veure-la com agent, no és un receptacle passiu. La relació de l’obra i el seu temps és complexa i dialèctica”, afirma Isabel Valverde, Professora al Departament d’Humanitats de la UPF.
I per corroborar-ho inicia la sessió amb Laurie Anderson i la finalitza amb Walter Benjamin. I al llarg del recorregut pel qual ens condueix amb mà mestra ens mostra un panorama complet de l’art, la cultura i la política d’un període, el d’entreguerres europeu, d’una complexitat i fascinació aclaparadores. Un període durant el qual Klee, un ‘artista degenerat’ segons la terminologia nazi que es nega a demostrar la seva ascendència ària i s’exilia a Suïssa ja el 1933, és un actor més entre tants altres: Gropius i Kandinsky, la Bauhaus, Scholem, el pacte germano-soviètic, l’antisemitisme, Arendt, Agamben, l’art degenerat, el nazisme, Bataille, l’exili, les tesis sobre la filosofia de la història…
I Benjamin, sempre Benjamin. Poques vegades una obra ha estat tan connotada no per l’artista sinó pel seu propietari i autor d’una breu nota al respecte: l’”Angelus Novus”, l’Àngel de la Història que ens interpel·la amb els ulls oberts.
Benjamin compra l’aquarel·la i intentarà no separar-se’n mai.
Fins i tot quan Klee ja és un artista cotitzat i ell està sumit en la pobresa, no vol vendre-la. I explicita Isabel Valverde el nexe total entre obra i propietari, entre un Benjamin que inicia un exili que acabarà amb el seu suïcidi a Portbou i una obra que patirà mil vicissituds: “Les obres són vagabundes, òrfenes, les obres pateixen. A través d’elles es pot escriure gran part de la història d’una Europa, la dels anys 30, que esperem estigui allunyada de qualsevol similitud amb el present “
