Parlar de Matisse i les seves “Odalisques” és la coartada de la qual gaudeix Raffaele Pinto, professor associat estranger de Filologia Italiana a la UB, per parlar de Heidegger i els estructuralistes, de Proust i Freud -que afirmava que poetes i artistes intuïen les veritats que la psicoanàlisi demostraria científicament-, de Nana i Zola. I de Picasso, és clar.
Picasso no pinta un bordell, pinta les fantasies que d’un bordell té la gent que mira el seu quadre.
Ell i Matisse posen un mirall davant de l’espectador, un espectador al qual Matisse ofereix el cos femení com a punt central de tota la seva obra, un aspecte aquest que es desenvolupa al llarg de la seva carrera i que, en el cas de les “Odalisques” , és menys escandalós per a la mentalitat de l’època en tant que es projecta en un espai exòtic. Modernitat, representació i humanisme. La modernitat que es vincula amb la possibilitat de donar al món una imatge. La poesia i la pintura que s’han tornat marginals en el nostre imaginari, amb la transformació radical de la nostra experiència que això significa. El fet incontestable, persistent al llarg de tot el segle XX, el segle de Matisse i Picasso, però també, encara avui, en el que portem de segle XXI, que sense subversió no hi ha art.
