Aquesta sessió del cicle “Pensar Barcelona”, “Salut i ciutat”, reuneix a Marta Aymerich, Vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca de la UOC, Josep Maria Campistol, Director de l’Hospital Clínic de Barcelona, Xavier Trias, Exconseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya i Rafael Vilasanjuan, Director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’ISGlobal, moderats per Xavier Prats-Monné, Assessor Especial de Teach for All, i d’ella se’n desprèn una allau d’inputs sobre el model que tenim i el model que volem tenir, les realitats, els reptes i les propostes. Què entenem per salut? La definició de la OMS és tan àmplia que es fa gairebé impossible d’abastar.
Salut, al capdavall, és l’habilitat d’un individu i d’una comunitat d’adaptar-se als reptes sanitaris que es presenten. I, en aquest sentit, cal una democratització de la salut, mes centrada en la persona, més desinstitucionalitzada, amb ciutadans apoderats i amb capacitats crítiques i amb especialistes formats en salut digital. I un entorn adequat: Barcelona té més del 50 % del seu espai dedicat exclusivament al trànsit, en un moment en el qual la pol·lució mata més gent al món que la malària i la sida juntes. Reptes: fer front a l’envelliment, abordar la qüestió dels preus elevadíssims de segons quins tractaments farmacèutics, el canvi generacional, a tocar, dels professionals de la sanitat, la difícil sostenibilitat d’un sistema infrafinançat…
Salut, al capdavall, és l’habilitat d’un individu i d’una comunitat d’adaptar-se als reptes sanitaris que es presenten.
Propostes: prevenció, medicina comunitària com a pilar de la sanitat, col·laboració estreta entre sanitat i benestar social, treball en xarxa del sistema sanitari, noves tecnologies, recerca, Barcelona com a ciutat que reuneix totes les condicions per esdevenir hub sanitari, i per tant, generador de riquesa (i no només de despesa), amb un model de col·laboració públic-privat que ha estat un èxit, malgrat la poca inversió dels darrers anys. I una consideració final: les malalties no tenen fronteres. Les fronteres s’han de bastir amb la capacitat que hem de tenir per establir sistemes epidemiològics eficaços i per invertir en un sistema de salut fiable i a l’abast de tothom.
