Ursula von der Leyen va sorprendre a tothom quan va proposar, al mig del Debat sobre l'Estat de la Unió Europea, que el Canadà es convertís en el primer "Estat Associat" de la Unió. L'anunci va agafar per sorpresa fins i tot els seus propis socis: Starcevic i Griera (POLITICO) expliquen com la proposta no havia estat consultada amb les capitals europees, i com Ottawa es va afanyar a rebaixar les expectatives d'un concepte que, de fet, encara ningú sap ben bé què significaria. Smialek i Stevis-Gridneff (The New York Times) situen el gest en un context més ampli: tant el Canadà com la UE busquen nous aliats davant l'erosió de les seves relacions amb els Estats Units de Trump.
Precisament, la reacció de Washington no es va fer esperar. Gijs i Goury-Laffont (POLITICO) descriuen comla Comissió Europea va haver de sortir a apaivagar la ira de Trump, que va amenaçar amb aranzels i va qualificar la proposta d'"acte hostil", tot i que Brussel·les insistia que la iniciativa no anava dirigida contra ningú. Encara que el Canadà difícilment arribarà mai a entrar a la UE, la desmesura de la resposta de Trump revela com de seriosament es pren l'administració nord-americana qualsevol intent d'altres països de reduir la seva dependència econòmica dels Estats Units, segons Messerly i Desrochers (POLITICO).
El gest, però, contrasta amb les dificultats de la UE per parlar amb una sola veu quan es tracta de política exterior. The Economist recorda que Alemanya i França volen reformar l'aparell diplomàtic del bloc, però adverteix que el problema no és l'estructura burocràtica sinó la manca d'una política exterior compartida. Una dificultat per definir-se cap enfora té un mirall cap endins, com diu Anton Jäger (The New York Times), que veu paral·lelismes amb el debat sobre la immigració que es resumeixen en el fet que Europa no sap ben bé què és ni què la defineix.
Europa no és l’únic repte de Trump. Dario Amodei, conseller delegat d'Anthropic, va sorprendre demanant frenar el ritme de millora dels models d’IA i la regulació del sector. Heather Cox Richardson (Substack) en repassa els arguments centrals al seu blog. Per la seva banda, Gabriela Ramos (Project Syndicate) alerta que una supervisió dissenyada i controlada per les pròpies empreses és interessada i el que cal és una institució pública independent. Hi coincideix Brian Judge (Project Syndicate) que explica que les advertències de risc existencial no són desinteressades sinó que tenen un objectiu de mercat.
Aquest recel es trasllada també al debat legislatiu. Brendan Bordelon (POLITICO) explica que el Congrés nord-americà dubta si acceptar les propostes pels vincles amb el propi sector i el risc d'una "captura regulatòria". En aquest sentit, Bret Stephens (The New York Times) defensa que potser Trump no s'equivoca del tot quan diu que és massa tard per frenar la IA.
Davant la dificultat de frenar-la, Thomas L. Friedman (The New York Times) només hi veu una solució possible: la cooperació entre els Estats Units i la Xina, tot i la falta de consens intern i de confiança entre Washington i Pequín (The Economist). Encara més si hi sumem que el règim xinès ha evitat sistemàticament parlar de riscos en trobades anteriors, tal i com explica Seth Center (The New York Times). Gary Marcus (The Economist), en canvi, hi veu una motivació per a Trump: un acord sobre la IA podria valer-li l’anhelat Nobel de la Pau.
En definitiva, la preocupació per la IA ha arribat a un punt d'inflexió entre els experts, però sense cap consens sobre si cal frenar-ne el desenvolupament, atrapats entre la por a quedar-se enrere respecte a la Xina i l'aposta de l'administració Trump perquè la IA impulsi el creixement econòmic. Ho explica Richard Haass (Substack).
Mentrestant, els Estats Units busquen vint-i-cinc anys enrere, als atemptats de les Torres Bessones, els motius del trencament social que pateixen. Anne-Marie Slaughter (Project Syndicate) explica com les respostes que els Estats Units van donar a les preguntes de "qui" i "per què" van acabar remodelant la política interna i exterior del país. Ho amplia Neil MacFarquhar (The New York Times), que reflexiona sobre la relació entre la invasió nord-americana de l'Iraq després de l'11-S i els conflictes actuals. Finalment, i en clau interna, Garrett M. Graff (POLITICO) radiografia un Departament de Seguretat Nacional (DHS), creat com a resposta apressada a l'11-S, convertit, 25 anys després, en un aparell desmesurat cada cop més orientat a la repressió interna.
Aquest trencament es fa palès avui en la política nord-americana: Thomas B. Edsall (The New York Times) alerta que el president s'ha allunyat cada cop més de la realitat amb afirmacions desmentides i senyals de deteriorament -com afirmar que l’11-S va ser rescatat a la Zona Zero-, que un grup d'especialistes considera perillosos. Com el debat sobre el control de la IA i la proposta de von der Leyen, Trump ens recorda que vivim temps imprevisibles.
Amb la col·laboració de:
