El curs polític comença amb moltes partides en joc en plana internacional. L’Iran encara capta totes les mirades. The Economist explica que l’antic “eix de la resistència” de l’Iran s’està fragmentant perquè els seus aliats, debilitats per la guerra, actuen cada vegada més segons els seus propis interessos i amb més autonomia respecte de Teheran. Unes dinàmiques que, segons Nahal Toosi (POLITICO), Trump podria no entendre del tot bé, sobreestimant les divisions internes d’un règim essencialment unit i centrat a sobreviure.
És per això, a ulls de Erica L. Green (New York Times), que Trump està atrapat en una guerra amb l’Iran que no sap com acabar, repetint amenaces i accions militars sense una estratègia clara ni una sortida viable. Hi coincideix Peter Baker (New York Times), per qui la guerra s’ha convertit en un conflicte enquistat entre la guerra oberta i la pau, amb pocs dels objectius inicials de Trump assolits i sense una manera clara de declarar-ne la victòria. Per aquest motiu, Simon Johnson i Amir Kermani (Project Syndicate) defensen que la guerra difícilment acabarà només amb la pressió militar o econòmica dels EUA; una pau estable requerirà la implicació decisiva de la Xina i una major integració econòmica entre l’Iran i la resta de la regió, alhora que es resolgui la qüestió nuclear.
En aquest context, alguns analistes creuen que Trump fa aflorar conflictes nous que dissipin l’atenció de la seva incapacitat per tancar el conflicte amb l’Iran. Un exemple, diu Zane Irwin (New York Times), és la disputa del nom del llac Ontario que mostra com els noms geogràfics poden convertir-se en instruments de poder i identitat política. Un altre tema pendent és Veneçuela, on el pacte petrolier de Trump amb el règim veneçolà pot afavorir els interessos dels EUA, però també pot donar incentius per frenar la democratització del país, objectiu que deia l’administració que buscava amb la intervenció (The Economist).
En un altre punt del mapa, Rússia i Ucraïna han entrat en una espiral de represàlies amb drons i míssils que augmenta el patiment de les poblacions, però no aconsegueix trencar la voluntat de cap dels dos bàndols d’acabar la guerra, expliquen Barker, Mykolyshyn i Nechepurenko al New York Times. Putin, que també es troba atrapat per l’estancament de la guerra i per la necessitat de projectar força per mantenir el seu poder, sembla disposat a escalar el conflicte en lloc de negociar, encara que això comporti més repressió i riscos per a Rússia (The Economist).
Mentrestant, Trump mou les peces del taulell per limitar l’impacte en les eleccions de mig mandat previstes per la primera setmana de novembre. POLITICO desvetlla que els republicans assumeixen amb resignació que la guerra amb l’Iran s’allargarà més enllà de les eleccions. Ho amplia Jonathan Martin (POLITICO), que veu que la guerra, sumada a l’encariment de la gasolina i dels aliments, pot convertir-se en el malson perfecte per Trump i el partit. Per limitar l’impacte negatiu, explica Abbie VanSickle (New York Times), l’administració intenta restringir el vot per correu abans de les eleccions de mig mandat, enfrontant-se a tribunals.
Aquest no és l’únic front obert. David French (New York Times) alerta que l’administració Trump està vulnerant un principi fonamental dels Estats Units en perseguir immigrants per les seves opinions polítiques, i adverteix que, si es permet castigar la llibertat d’expressió dels estrangers, els drets dels ciutadans també acabaran en perill. Perquè, més enllà de Trump, Samuel Earle (New York Times) ens presenta la figura de Steve Hilton com un possible model del trumpisme després de Trump: populisme MAGA, retòrica antiestablishment i suport de les elits tecnològiques. Però la retòrica de Trump està fracturant el seu propi moviment. Jean Guerrero (New York Times) assenyala que les polítiques de Trump estan debilitant el moviment antiimmigració: les seves guerres i polítiques econòmiques afavoreixen les elits mentre exploten tant els immigrants com els treballadors nord-americans, obrint la porta a una possible nova aliança política de classe que superi les fronteres i la raça.
És en aquest context que creix el debat sobre quina és la millor estratègia demòcrata per vèncer el president. Ohio podria servir de model per recuperar la classe treballadora amb un discurs centrat en el cost de vida, els salaris, la sanitat, l’educació i els drets laborals (The Economist). Per Daron Acemoglu (New York Times),els demòcrates haurien d’articular un populisme econòmic de “gran abast” que defensi els treballadors sense convertir la política en una lluita entre opressors i oprimits. Un discurs econòmic ampli que els podria ajudar a ampliar la seva base electoral (The Economist).
La potència de MAGA mira de penetrar a Europa. Félix Serrano (POLITICO) explica que a Alemanya, les eleccions a Saxònia-Anhalt poden portar el primer govern regional d’AfD, mentre dins la CDU creix el debat sobre si l’aïllament ha servit per frenar l’extrema dreta o, al contrari, ha contribuït a reforçar-la. Per entendre-ho millor, Anne McElvoy (POLITICO) posa el focus en l’est d’Alemanya com a llavor de l’ascens de l’AfD. I a Itàlia, Giorgia Meloni supera el rècord de longevitat de Berlusconi amb el repte de convertir aquesta estabilitat en una era política pròpia, explica Roberts (POLITICO). Aquest no és l’únic front de la dreta europea. A França, Marine Le Pen i Jordan Bardella intenten aparcar les seves diferències mentre el Reagrupament Nacional prepara les presidencials, amb discrepàncies sobre pensions, política econòmica i el veto al hijab, segons Solletty (POLITICO).
La disposició del taulell internacional porta Margaret MacMillan (New York Times) a defensar que l’ordre internacional construït després de 1945 s’està descomponent i, en lloc d’aferrar-nos al sistema antic, hauríem d’assumir el canvi i començar a construir-ne un de nou abans que les crisis actuals desemboquin en un conflicte encara més gran.
Amb la col·laboració de:
