Donald Trump ha fet aflorar de nou el relat sobre un suposat frau electoral a les eleccions del 2020. Julian Barnes i Maggie Haberman (The New York Times) recullen els principals elements d'una compareixença en què el president presenta vulnerabilitats ja conegudes del sistema electoral, però sense aportar proves que avalin les seves acusacions de manipulació dels resultats. Malgrat això, Trump pretén utilitzar aquest relat per justificar noves investigacions i impulsar una reforma electoral més restrictiva, tal com explica POLITICO, o fins i tot impulsar reformes com la del Departament de Justícia per convertir-lo en una eina al servei dels seus interessos polítics (The Economist).
La manca de noves evidències no resta transcendència a una intervenció que, segons Jim Himes (The New York Times), posa en risc la confiança en les institucions democràtiques en utilitzar els serveis d'intel·ligència per reforçar una narrativa desacreditada. Peter Baker (The New York Times) hi afegeix que l'obsessió de Trump per reescriure el resultat del 2020 no només busca reivindicar la seva figura, sinó també sembrar dubtes sobre la legitimitat de les pròximes eleccions legislatives.
Per Frank Bruni i Bret Stephens (New York Times)la nova onada de denúncies de frau electoral té una justificació molt clara: Trump intenta canviar la inèrcia enmig d'una popularitat en mínims de rècord arran de l'estancament dels conflictes internacionals.
A l’Iran, amb totes les vies diplomàtiques i militars esgotades, qualsevol opció per reobrir l'estret d'Ormuz comporta costos elevats i poques garanties d'èxit (The Economist). Sense una estratègia política viable, Trump corre el risc, a ulls de Steven Erlanger (The New York Times), que la guerra amb l'Iran es converteixi en un altre conflicte llarg i difícil de tancar, malgrat haver promès evitar aquest tipus d'intervencions. L’estret no és l’únic punt de disputa amb Teheran: a l’Iraq, Washington intenta aprofitar el nou govern per reduir la influència iraniana i guanyar pes a la regió, però les milícies i les xarxes polítiques afins a l’Iran continuen limitant seriosament el marge de maniobra de Bagdad (The Economist).
Amb Ormuz bloquejat, s’intensifica el paper estratègic del canal de Panamà, cosa que l’ha situat al centre de les tensions geopolítiques entre els Estats Units i la Xina, a més dels riscos derivats del canvi climàtic (The Economist). Per entendre millor el paper de la Xina, segons argumenta Kevin Rudd al The New York Times, cal interpretar la Xina més enllà d’un actor comercial. Segons l'ex-primer ministre australià, Xi Jinping persegueix un projecte ideològic i geopolític de llarg termini, sostingut per una planificació industrial destinada a convertir les dependències econòmiques en instruments de poder.
Un exemple de la dependència com a instrument de poder el trobem a Rússia, on l'oligarca Andrey Melnichenko adverteix que la guerra està abocant el país a una dependència creixent de la Xina i reclama reformes per evitar l'aïllament i l'estancament (The Economist). En paral·lel, el conflicte a Ucraïna sembla entrar en una nova fase, en què la superioritat tecnològica -especialment en drons i defensa antiaèria- guanya pes davant la guerra convencional (Serge Schmemann aThe New York Times). Aquest debat sobre l'estratègia militar ha provocat la destitució del ministre de Defensa, Mykhailo Fedorov, defensor d'un model més innovador, enfront d'una cúpula militar més tradicional, explica Andrew E. Kramer al The New York Times. Tot plegat coincideix amb els avenços d'Ucraïna sobre el terreny, que està aconseguint aïllar progressivament Crimea mitjançant una intensa campanya de drons que dificulta la logística russa (The Economist). Segons Ian Bremmer (Project Syndicate),com més pressionada se senti Rússia militarment i econòmicament, més probable és que Putin recorri a una escalada arriscada per intentar canviar el curs de la guerra. Tal com explica Nina L. Khrushcheva (Project Syndicate), Putin prefereix assumir costos econòmics i socials molt elevats abans que retirar-se d'Ucraïna, perquè una derrota posaria en risc la seva supervivència política.
A més de la gestió d’aquests conflictes, Trump continua canviant la inèrcia del taulell internacional amb les seves crítiques constants a l’OTAN. Expliquen Schwartz i Messerly (POLITICO) que el president va aprofitar la darrera cimera transatlàntica per reiterar les seves crítiques als aliats europeus, sembrar dubtes sobre el compromís dels EUA amb Europa i elogiar Turquia com un soci més lleial. És per això que Mark Leonard (Project Syndicate) defensa que Europa s'equivoca si intenta restaurar la vella relació transatlàntica amb Trump, perquè hauria d'adaptar-se a un món multipolar en lloc d'aferrar-se a un passat que ja no tornarà. Encara més en un context en què l’administració americana busca intervenir directament en la política europea amb iniciatives públiques que busquen canviar la inèrcia de diferents eleccions en favor de l’extrema dreta, tal com explica Nette Nöstlinger (POLITICO).
Amb la col·laboració de:
