L’Iran i els Estats Units han segellat aquesta setmana un acord marc per a establir, de nou, la pau al golf i reobrir l’estret d’Ormuz. L'acord estableix un període de seixanta dies per tancar el conflicte formalment amb l’acord de pau definitiu, ho explica Leo Sands (New York Times), que també dona les claus del text. Steven Erlanger (New York Times) analitza si aquest acord conduirà definitivament a la fi del conflicte. Algunes claus per entendre l’acord: David E. Sanger (New York Times) apunta que no és la rendició sense conseqüències que exigia Trump a l’inici del conflicte. Però, segons Felicia Schwartz, sí que ha aconseguit garantir que l’Iran no tindrà armes nuclears, mentre que el país persa aconsegueix a canvi una important injecció econòmica sense gaires condicions, com recull Yeganeh Torbati (New York Times).
Diversos analistes coincideixen que Trump no surt gens reforçat amb l’acord. Per Bret Stephens (New York Times), l’Iran ha guanyat el pols de voluntats davant un president percebut com a erràtic i feble que ha apostat per comprar el comportament de l’Iran amb incentius econòmics, confiant que prioritzarà els diners sobre el poder, tot i el risc elevat que aquesta estratègia fracassi (The Economist). Ja que, tal i com recull Azadeh Moaveni (New York Times), la guerra amb els EUA ha convertit l’Iran en un símbol global de resistència davant Occident, reforçant la seva posició internacional i connectant amb el sentiment antiimperialista de molts països.
Després d’anunciar l’acord marc, Trump va arribar a la trobada del G7 posant el focus en Ucraïna obrint una fràgil finestra diplomàtica, marcada per un lleu gir dels EUA i donant marge per a la negociació d’un acord de pau amb el Kremlin (The Economist). L’objectiu és resoldre un conflicte que, a ulls d’Anne Applebaum (The Atlantic), està entrant en una nova fase on el momentum estratègic podria estar canviant, però sense un desenllaç clar a curt termini.
La clau, segons expliquen Caulcutt, Leali i Vinocur (POLITICO), és que Macron ha trobat la manera d’influir en Trump adaptant-se al seu estil personal i convertint la diplomàcia en una qüestió de relació directa. Els mateixos autors recullen que la proposta de Trump oferint suport a Ucraïna amb condicions implícites converteix l’ajuda en una eina de negociació política que ha de beneficiar els EUA de forma tangible.
Segons Barry Eichengreen (Project Syndicate), el G7 té capacitat limitada per abordar els grans reptes globals actuals, amb expectatives modestes sobre els seus resultats. Malgrat tensions prèvies, Trump i els seus aliats han aconseguit mantenir una aparença d’unitat i estabilitat durant el G7, expliquen a POLITICO.
Per Tyson i Papaconstantinou, la reunió del G7 demostra que els desequilibris globals s’estan agreujant per les tensions entre EUA i la Xina, mentre Europa intenta reaccionar sense prou força coordinada. Per això, explica Camille Gijs (POLITICO), els líders europeus pressionen Ursula von der Leyen perquè doti la UE de més instruments per defensar-se de la Xina en un moment que, segons Carlo Martuscelli (POLITICO), la relació UE-Xina entra en una fase de tensió creixent.
Mentrestant, al Regne Unit Andy Burnham s’acosta a Downing Street per rellevar un Keir Starmer que sembla tenir els dies comptats (The Economist). Stephen Castle (New York Times) analitza qui és i com ha s’ha convertit en la principal esperança laborista per re-connectar amb els votants. Per Jack Blanchard (POLITICO) una de les claus és que ha aplicat el llibre d’estil nord-americà, adaptat a la realitat anglesa. Acabem amb Dan Bloom (POLITICO) que analitza quan es podria consolidar un canvi que no serà immediat.
El context geopolític demostra, a ulls d’Ian Bremmer (Project Syndicate), que el món s’encamina cap a un escenari de més risc marcat per la geopolítica, la irrupció de la IA i una Amèrica menys fiable com a pilar de l’ordre global. Aquest últim factor es deu, explica John F. Harris (POLITICO), a que Trump ha trencat amb el consens internacionalista de les generacions de Bush i Clinton i redefineix el paper global dels EUA de manera més unilateral i imprevisible. La resposta a això, segons recull The Economist, podria estar en el Mundial de futbol que demostra que quan tot depèn de múltiples factors estructurals, l’obertura i la diversitat de talent és un dels elements més determinants per millorar el rendiment.
Amb la col·laboració de:
