Trump sembla estar trobant els seus límits. El congrés nord-americà ha aprovat una iniciativa bipartidista que reclama al president que retiri les tropes de l’estret d’Ormuz o que obtingui l’aprovació de la cambra per entrar en una guerra. Explica Katie Rogers (New York Times) que aquest toc d’atenció coincideix amb la voluntat d’una part dels senadors republicans de posar fi al finançament de les polítiques migratòries. Pocs mesos abans de les eleccions de mig mandat, el partit intenta posar fre a l’estil del magnat.
En aquest context, el president intenta posar fi al conflicte i ha apujat el to per aconseguir un alto el foc a la zona. The Economist assenyala la tecnologia inesperada amb què compta l'Iran com a causa de l’estancament del conflicte. Un altre motiu, per David French (New York Times) és que Trump ha fet tot allò que no s’ha de fer si vols gestionar un conflicte. El més destacat, probablement, és el que explica Michael Crowley (New York Times): Trump va obviar les informacions i simulacions internes del que podria passar i del col·lapse global que es podia generar. Així i tot, Christopher Smart (New York Times) busca un bri d’esperança i afirma que cada dia que passa, el món s’adapta a viure sense el comerç de l’estret.
Explica Nahal Toosi (POLITICO) que, tot i els problemes interns, Trump manté la seva agenda internacional i para ara la vista en una Cuba en que podria desembarcar en un futur immediat. The Economist es planteja si aquesta intervenció tindria sentit. Tot i que, segons Stephen S. Roach (Project Syndicate), els Estats Units no poden perdre de vista la situació de Taiwan, on està arribant a un punt de no retorn amb la Xina.
El país del sol naixent no és només una preocupació per als Estats Units, sinó també per la Unió Europea. Expliquen Gabriel Gavin i Koen Verhelst (POLITICO) que Ursula Von der Leyen prepara una estratègia més agressiva per reduir la dependència estratègica del continent. En aquest sentit, Jeanna Smialek i Alexandra Stevenson (New York Times) alerten que el conflicte comercial podria ser ja inevitable. Per això, els sis consellers d’economia de les grans potències de l’Eurozona, han arribat a un acord per impulsar un paquet de mesures per a la integració del mercat únic per guanyar sobirania estratègica, ho recull Gregorio Sorgi (POLITICO).
La preocupació europea, però, va més enllà del comerç. Segons Zia Weise (POLITICO), Brussel·les adverteix que la dependència dels combustibles fòssils importats continua sent una vulnerabilitat geopolítica que podria ser utilitzada com una arma en futurs conflictes, reforçant la necessitat d’accelerar la transició energètica. Un altre gran repte, com recull The Economist, és la gran fractura entre generacions per la divergència de poder adquisitiu entre la generació Baby Boom i la generació actual. El darrer gran repte, explica Chris Lunday (POLITICO), és la limitada capacitat d’autodefensa que obliga els socis de l’OTAN a plantejar-se fins a quin punt poden continuar depenent del paraigua de seguretat nord-americà. Yanis Varoufakis (Project Syndicate) defensa que una veritable unió de defensa europea és incompatible amb la continuïtat de l’OTAN, ja que l’Aliança manté el continent subordinat als interessos estratègics dels Estats Units i cal posar-hi límits.
Però els límits no són només una qüestió de poder militar, dependència energètica o capacitat industrial. També són institucionals. Jamelle Bouie (New York Times) sosté que el veritable interrogant dels pròxims anys als Estats Units no és fins on pot arribar Trump, sinó si el sistema polític nord-americà encara és capaç de posar-li límits. Perquè quan els límits deixen de ser evidents, les societats es veuen obligades a decidir quins volen preservar, quins han de redefinir i quins, simplement, ja no poden recuperar.
Amb la col·laboració de:
