L’autonomia estratègica d’Europa no és un mite. Però tampoc és una realitat. És un imperatiu que requereix decisions valentes, inversions massives i una capacitat d’execució que Europa encara no ha demostrat.
El context ha canviat d’arrel. Els Estats Units ja no són l’aliat incondicional que van ser. La Xina i l’Índia reconfiguren l’economia global. La tecnologia s’ha convertit en un camp de batalla estratègic en què Europa és, de moment, més consumidora que productora. El Reglament d’Acceleració Industrial serà un primer pas necessari, però no suficient.
Si Europa vol ser autònoma de veritat, no n’hi ha prou que prengui precaucions davant la creixent competència americana i xinesa. Europa ha de desenvolupar els actius que té, entre els quals, sens dubte, el més important és el mercat únic. Però aquest mercat únic segueix fragmentat en àmbits tan decisius com l’energia, les telecomunicacions, les finances o la defensa. Completar-lo és el gran repte pendent, i hauria de ser la prioritat número u de la Unió. Sense un mercat únic real, no hi haurà campions europeus, ni sobirania tecnològica ni capacitat de competir amb els EUA i la Xina en igualtat de condicions. Un mercat únic que aprofiti el cent per cent del seu potencial és, a més, la carta més potent de la qual Europa pot disposar per ser un jugador respectat en la geopolítica mundial.
Però avançar en l’autonomia estratègica no serà fàcil. Les dificultats són tant polítiques com institucionals. Políticament, la fractura entre europeistes i euroescèptics fa que qualsevol aprofundiment del projecte europeu sigui contestat des de flancs molt diversos. Institucionalment, la regla de la unanimitat en política exterior, defensa, fiscalitat i pressupost europeu permet que un sol estat membre bloquegi l’acció col·lectiva dels altres vint-i-sis. Davant d’aquest doble obstacle, les coalicions de països disposats a avançar poden ser la via més realista per desbloquejar la situació. Europa ja ho ha fet amb èxit amb la lliure circulació de persones i amb la moneda única i potser ha arribat l’hora de fer-ho també en l’àmbit de la defensa, l’energia o els mercats de capitals.
Espanya i Catalunya no són espectadors d’aquest debat: en són actors, amb actius reals en energia, telecomunicacions, defensa, biotecnologia i sistema financer, però també amb febleses que cal abordar —productivitat, R+D, dimensions empresarials. I per aprofitar plenament les oportunitats de la transformació europea, cal resoldre també qüestions internes que condicionen la nostra capacitat de creixement: una política migratòria alineada amb un model productiu de més valor afegit i una política d’habitatge basada en la concertació publicoprivada que incrementi l’oferta i garanteixi la cohesió social.
La Reunió del Cercle d’Economia 2026 vol contribuir que les decisions que s’hagin de prendre es prenguin amb el màxim de coneixement, de debat i d’ambició.
Perquè la pregunta que dona títol a aquesta Reunió —Autonomia estratègica d’Europa: mite o realitat?— no és una pregunta retòrica. És la pregunta que definirà el futur del continent. I la resposta depèn, en bona part, del que fem nosaltres.
