Donald Trump es troba en un autèntic carreró sense sortida en el conflicte amb l’Iran, tal i com apunta James K. Galbraith (Project Syndicate), amb opcions limitades i totes costoses, sigui escalar el conflicte o negociar des d’una posició debilitada. Tot i això, ha intentat reforçar la seva capacitat d’influència global mitjançant eines com la International Development Finance Corporation, transformada en un instrument financer al servei de la seva política exterior i de la competència geopolítica (The Economist). Malgrat aquests esforços, no està obtenint els resultats esperats i es mostra desconcertat davant la realitat del conflicte, com explica Scott Anderson (New York Times), especialment per l’impacte de noves formes de guerra com els drons, que han capgirat l’equilibri de forces i han reforçat la posició iraniana.
De fet, aquesta estratègia també l’ha acabat afeblint en l’àmbit internacional, tal i com adverteix Brahma Chellaney (Project Syndicate), en erosionar la credibilitat dels Estats Units amb una diplomàcia basada en relacions personalistes i transaccionals. En paral·lel, Ian Bremmer (Project Syndicate) alerta que aquest desgast pot tenir efectes globals més amplis, debilitant la posició nord-americana i facilitant l’ascens d’altres potències com la Xina en un context internacional cada cop més inestable.
En aquest context, la visita de Trump a Xi prevista pels dies 14 i 15 de maig pot ser crucial si, tal i com explica Oren Cass (New York Times), Trump es decanta per un gran acord que inclogui concessions estratègiques que podrien reforçar Pequín. Per Jacob Dreyer (New York Times), és destacable que la Xina vegi ara els EUA com un actor en declivi amb qui pot competir en igualtat o fins i tot superioritat en determinats àmbits. Tot plegat, desemboca en una relació profundament inestable amb un equilibri basat en la capacitat de coerció mútua i no pas en el lideratge global compartit (The Economist).
Tot i que a l’Orient Mitjà els Estats Units no tenen una sortida clara, en escenaris com Ucraïna s’ha produït una certa adaptació estratègica, assenyala Ross Douthat (New York Times), aconseguint, per exemple, que la Unió Europea es faci més responsable de la seva pròpia defensa. Quelcom que, segons Claudia Major (New York Times), també es deu a la desconfiança dels europeus cap al compromís de Trump amb l’acord transatlàntic. Però no és l’únic repte de la Unió Europea. Expliquen Aaron Pellish i Daniel Desrochers que Trump ha posat un límit de dos mesos per assolir un nou acord comercial, mentre Daniel Gros posa el focus en com pal·liar la dependència energètica. Reptes que caldrà resoldre des del que The Economist defineix com el “gremi” europeu.
Mentrestant, el panorama intern de Donald Trump està fortament condicionat per l’actualitat judicial. Explica Ari Hawkins (POLITICO) que un tribunal comercial ha determinat que els aranzels impulsats per l’administració Trump eren il·legals, en considerar que excedien les competències de l’executiu. En paral·lel, Nikolas Bowie i Daphna Renan (New York Times) alerten que el Tribunal Suprem està erosionant drets fonamentals en debilitar la Voting Rights Act, i defensen que el Congrés hauria de reaccionar per recuperar protagonisme democràtic davant la creixent supremacia judicial. En aquest context de tensió institucional, Thomas B. Edsall (New York Times) adverteix que Trump podria intentar evitar o desvirtuar una derrota electoral a les midterms del novembre utilitzant amplis poders executius, incloent-hi mesures d’emergència poc transparents i mecanismes legals com els “presidential emergency action documents”.
A l’espera del que passi als Estats Units al novembre, aquest cap de setmana el Regne Unit viu unes eleccions municipals que poden ser determinants per al futur polític del primer ministre Keir Starmer. Sam Francis (POLITICO)ha preparat una guia per seguir les eleccions al detall: recomana fixar-se en canvis de vot en zones clau, en l’auge de partits menors i en la participació per detectar tendències polítiques de fons, com la fragmentació del sistema o el càstig al partit al poder. Però compte amb el detall que destaca Sophie Inge (POLTICO): l’impacte que pot tenir l’acord comercial de Starmer i Trump en unes eleccions que alguns consideren com unes midterms.
Totes aquestes peces ens dibuixen un mapa internacional molt imprevisible i marcat pel desconcert. Un nou (des)ordre mundial, que explica Mark Leonard (Project Syndicate), marcat per decisions polítiques irracionals i autodestructives, posant com a exemples els conflictes impulsats per líders com Vladimir Putin, Benjamin Netanyahu o Donald Trump que governen amb el que The Economist defineix com una lògica de “follia” governamental. David French (New York Times), entra en el detall de la lògica de Trump que opera des d’una visió profundament transaccional del poder, assumint que tots els actors responen a incentius materials o personals, i queda desconcertat davant d’aquells que actuen per conviccions ideològiques o religioses en escenaris com l’Iran o Ucraïna.
En aquest context desconcertant, Mariana Mazzucato i Lara Merling (Project Syndicate) reclamen la necessitat d’un nou model econòmic en què l’Estat assumeixi un paper central en la resposta a grans reptes globals, des de la crisi climàtica fins a la desigualtat, per evitar la tirania del desconcert.
Amb la col·laboració de:
