Després de setmanes de prioritzar l’agenda política internacional, Trump ha tornat a posar el focus en el nivell intern centrant esforços a l’aprovació de la seva gran llei que ha anomenat “Una Gran i Bonica Llei” i que inclou el gruix de les seves reformes com l’augment de 150.000 milions de dòlars en despesa militar, una reforma de l'assistència social que retalla 930.000 milions de dòlars en Medicaid o l’eliminació parcial dels incentius a les energies renovables. A més, eleva el sostre del deute federal en 5 bilions de dòlars (TheEconomist). Jordain Carney (POLITICO) detalla la llei. Després d’una jornada maratoniana que va durar més d’un dia, el congrés li va donar llum verda. Michael Gold, Robert Jimison i Megan Mineiro (New York Times) expliquen des de Washington com ha estat de dur el procés per aprovar una llei que transformarà les perspectives dels Estats Units i la seva prosperitat futura (TheEconomist).
Tony Romm (New York Times) assegura que la llei farà créixer la desigualtat econòmica mentre que Edward Luce (Financial Times) afirma que a qui li podria sortir més cara és als mateixos republicans. Hi coincideixen LaurenFedor i James Politi (Financial Times), que es pregunten si la llei és una maledicció per al partit conservador. Tant és així que MichelleCottle i David Leonhardt (New York Times) afirmen que Trump aprovarà la llei, però que serà el partit vermell qui en pagarà les conseqüències. Això és deu, afirma Andrea LouiseCampbell (Project Syndicate), a què la proposta ha enfrontat populistes i plutòcrates.
Tant ha dividit el partit que, de resultes d’això, Elon Musk, que n’ha estat molt crític des del primer moment, s’està plantejant donar suport al partit llibertari, ho explica Andrew Howard (POLITICO).
Els Estats Units no és l’únic país en què la despesa pública marca el debat polític. És el cas de la Gran Bretanya on el primer ministre Keir Starmer ha retirat una proposta de reforma de l’assistència social pel desacord amb el seu propi partit, després d’un primer any molt dur econòmicament(The Economist). Dickson, Bloom i Webber (POLITICO) analitzen com serà el segon any de mandat del govern laborista, com va dir el primer ministre “la cosa es posarà pitjor abans de posar-se millor”. Per Stephen Bush (Financial Times) es deu al fet que el partit laborista tenia un pla per assolir el govern, però no per governar. Per Janan Ganesh, també a Financial Times, es deu al desordre que viuen internament. The Economist explica que l’excés de dèficit i deute és una tendència global.
Encara als Estats Units Zohran Mamdani ha aconseguit una victòria sorprenent en les primàries demòcrates de Nova York, mostrant que un missatge humil i centrat en la justícia social potconnectar amb una base àmplia (POLITICO). Lydia Polgreen (The New York Times) explica que l’energia que mou Mamdani podria ser clau per frenar l’autoritarisme creixent de Donald Trump, que combina política interna i exterior per expandir el seu poder. Així i tot, The Economist apunta que pot ser un rival fàcil pel president, ja que pot acusar els demòcrates d’haver-se entregat al socialisme i augmentar la polarització. Per això, Bernie Sanders, en una entrevista recent amb Holly Otterbein (POLITICO), destaca la necessitat d’un lideratge clar que uneixi els sectors oposats a Trump. La qüestió central és si aquesta nova onada progressista pot articular una alternativa realment majoritària que freni la deriva autoritària de l'actual inquilí de la Casa Blanca. Potser la resposta la tenen Mazzucato i Kattel (Project Syndicate) que demanen que el progressisme sigui més “performatiu” quan governa. O com diuen ells, utilitzar les tàctiques populistes contra aquests.
Amb la col·laboració de:
