Poc més de set mesos porta Donald Trump, de nou, a la Casa Blanca. Uns mesos que han estat suficients per redefinir l’ordre mundial, però, sobretot, per deixar moltes incògnites sobre els seus plantejaments. Una de les principals és el seu plantejament exterior. Per una banda, Esteban Wertheim (Financial Times) es pregunta cap on vol Trump que vagi la seva relació amb la Xina. Per David Brooks (New York Times) aquesta incertesa dona avantatge a la Xina, ja que Trump no sap on va. Ross Douthat (New York Times) amplia la idea i afegeix que el gegant asiàtic manté els seus plans mentre Trump es distreu amb altres conflictes com Rússia o Israel que el fan perdre l’històric lideratge global que exercia el país nord-americà.
En aquests conflictes també creix la incògnita. Aquesta setmana, Trump ha donat un nou ultimàtum a Putin sobre la necessitat de posar fi al conflicte, ho explica Seb Starcevic (POLITICO). Segons The Economist, Trump, fart de la “falta de respecte” del president rus, ha ofert armes i ajuda a Zelenski. Una prova més de la manca de rumb, ja que, com explica Anne Applebaum (The Atlantic), fa una setmana l’administració feia el possible per alentir l’enviament d’armes a Ucraïna. Al Pròxim Orient, Bret Stephens (New York Times) defensa que només la contundència militar d’Israel ha obert vies diplomàtiques reals, en un context en què la força, més que no pas la moral, continua marcant el ritme dels esdeveniments. Quelcom que contrasta amb les retallades de Trump en acció exterior, que explica The Economist en cinc gràfics.
Malgrat la situació geopolítica, The Economist assenyala la resistència de l’economia. Malgrat la “policrisi” global, l’economia mundial es mostra resilient gràcies a cadenes de subministrament més eficients i a la protecció fiscal governamental, tot i que aquesta “economia tefló” podria enfrontar-se a riscos greus en la pròxima crisi. Malgrat la bonança, l’economia també és un dels objectius de Trump, per això, tal i com explica Michael Schaffer (POLITICO), està intentant acomiadar Jerome Powell, president de la FED. Així i tot, Katie Martin (Financial Times) explica que aquesta estratègia no està intimidant els inversors tot i que ha obert una nova ferida a les files republicanes. En aquest sentit, Victoria Guida (POLITICO) apunta que hi ha conservadors que volen preservar la independència de la reserva federal.
On sí que sembla tenir un rumb clar el camí de Trump és amb els seus vincles amb altres líders populistes, com Jair Bolsonaro al Brasil, que evidencien un nou tipus d’aliança per desafiar l’ordre internacional. Jan-Werner Müller (Project Syndicate) destaca que aquesta solidaritat entre populismes alimenta un discurs d’“enemics comuns” i reforça un model polític autoritari que va més enllà de les fronteres nacionals. Mentre Trump impulsa mesures econòmiques com els aranzels contra el Brasil, també consolida una estratègia global de confrontació que posa en perill la cooperació internacional i intensifica la polarització política. Aquestes accions no només debiliten la democràcia més enllà dels Estats Units, sinó també internament. Com assenyala Thomas B. Edsall (The New York Times), Trump ha aconseguit redefinir les regles del joc polític als Estats Units, creant un sistema d’autoritarisme competitiu que, malgrat les seves debilitats, ja ha causat danys difícils de revertir.
Amb la col·laboració de:
