Arrenca un nou curs polític. Amb la mateixa inestabilitat i imprevisibilitat que els anteriors, les relacions internacionals segueixen reconfigurant l’ordre mundial. Explica el comitè editorial del Financial Times com s’imagina aquest nou ordre Xi Jinping, que el veu liderat per la Xina. El president xinès ha exhibit la seva força com a líder d’aquest nou ordre en una cimera amb més de vint caps d’estat i de govern. The Economist recull el més destacat de la trobada. Un del sassistents va ser Vladímir Putin, amb qui Xi es va reunir en solitari per primera vegada en una dècada. Ruby Osmani Dan Sleat (Project Syndicate) expliquen en quin punt es troba una aliança històricament marcada per les reserves mútues.
Els conflictes marcaran bona part de l’agenda internacional. A Gaza, Netanyahu sembla haver traspassat molts límits. El consell editorial del New York Times considera inadmissible l’atac i les limitacions a periodistes i assegura que “mantenir fora els mitjans internacionals indica que els líders israelians intenten ocultar l’horror de la guerra”, tot i que no ho estan aconseguint gràcies als periodistes gazians que expliquen la mort i la destrucció. Tot forma part, a ulls de The Economist, d’una estratègia de Netanyahu per garantir el seu futur polític, prevaricant amb tot l’Estat d’Israel i portant-lo fins al límit per la seva supervivència personal.
Si posem el focus a Ucraïna, el final sembla més proper, però encara queden algunes etapes. The Economist analitza com s’ha adaptat Zelenski a la irrupció de Trump en el tauler de joc.I alerten d’una possible trobada entre els tres presidents per mirar de posar fi al conflicte. Rússia hi estaria interessada per posar fi a l’erosió que pateix el seu sistema petrolífer a conseqüència dels atacs ucraïnesos (The Economist). Abans, però, segons Anders Fogh al Financial Times, caldrà un compromís a la zona (entre Europa i Estats Units) per assegurar que la fi del conflicte no sigui una glopada d’aire fresc per a Putin.
A l’altra banda del taulell hi ha els Estats Units de Trump. Per Oren Cass (New York Times) aquest curs sabrem de veritat com serà el president en aquest segon mandat. Tot i que Frank Bruni, al mateix mitjà, ja dibuixa com és el “regnat”, sense control, del magnat. Ankush Khardori, a POLITICO, explica una novetat en la seva administració: l’ús del govern, i totes les seves branques, per perseguir a aquells que, segons ell, li van costar les eleccions del 2020.
Per Thomas B. Edsall (NewYork Times), la gran pregunta ara mateix és si l'efecte que tingui el president en la política (interna i externa) nord-americana serà reversible després del seu pas pel despatx oval. Gideon Rachman (Financial Times) posa el focus en l’efecte contagi que té el seu tarannà (i les seves idees) al món. Ho amplia Bret Stephens (New York Times) fent un retrat de l’expansió del nou autoritarisme pel món, especialment a Europa.
I en tot aquest context, l’alternativa a l’autoritarisme està perduda pel que fa a l’estratègia. Rachael Bade (POLITICO) explica la incapacitat del partit demòcrata per acordar una estratègia conjunta i eficaç contra Trump, arran de la negociació pressupostària imminent. Mentre que Ross Douthat (New York Times) va un pas més enllà i creu que tot el progressisme ha perdut el relat i la capacitat d’explicar-se en l’actualitat.
Aprofitant l’inici de curs, POLITICO Europe ha publicat diversos articles sobre la situació de les diferents potències europees. Comencem per la Gran Bretanya on, segons Dan Bloom, Keir Starmer encara està dissenyant el seu pla per “arreglar” el país.
La Unió Europea tampoc té clares les prioritats. Un exemple, segons Robert Benson, és l’acord comercial conegut com a “Turnberry”, que no és una victòria per a la UE, sinó una maniobra dels EUA per consolidar la seva influència i posar pressió sobre Europa. Explica Seb Starcevic que Antonio Costa ha insinuat que l’acord s’ha acceptat, en el costat europeu, per no descontentar Trump enmig de les converses de pau a Ucraïna.
Si ens centrem en França, Clea Caulcutt explica que el bloqueig polític i fiscal és tan profund que ni la possible sortida de Macron ni el canvi de primers ministres sembla que podrien resoldre la crisi, deixant el país vulnerable a tensions econòmiques i socials importants. The Economist afirma que la incapacitat de França per resoldre el seu bloqueig polític amenaça d’esdevenir un risc financer per a Europa sencera, i només una aliança forta amb Alemanya podria oferir una sortida parcial. Sembla que el nou curs polític comença amb els deures pendents de l’anterior.
Amb la col·laboració de:
