Donald Trump i Xi Jinping s’han trobat aquesta setmana i han acordat una treva en la guerra comercial. Demetri Sevastopulo i Joe Leahy (Financial Times) expliquen els detalls de l’acord. Trump ho ha qualificat d’un gran acord i una reunió ‘de 12 sobre 10’ (Cai, Kine i Palmer ho expliquen a POLITICO). Tot i que el comitè editorial del Financial Times i The Economist coincideixen a veure-hi un acord temporal que no posa fi a les tensions.
Per la seva banda, Lily Kuo i David Pierson (The New York Times) apunten que la Xina és el gran beneficiat, ja que Xi ha aconseguit els millors resultats, tot i deixar que Trump s’imposi en el relat. Aquest és un dels motius pels quals defensa Chris Miller (Financial Times) que la Xina està guanyant la guerra comercial, ja que manté el control de les cadenes de subministrament. Mentre que per Frantz, Kendall-Taylor i Wright (The New York Times) veuen en la reunió, en especial en les formes, la confirmació que el model de relacions ha tornat al dels “homes forts”.
Després de l’escenificació de força internacional, la plana interna és molt més tensa. Segons Carla Norrlöf (Project Syndicate), Trump governa com un rei sense corona: concentra poder, buida les institucions i utilitza la por i la lleialtat com a instruments polítics. Jamelle Bouie (The New York Times) apunta que això passa perquè el shutdown ha convertit el Congrés en una institució buida de poder, cedint-lo a un executiu cada cop més imperial. Com a conseqüència, assenyala Yanis Varoufakis (Project Syndicate) s’està produint una regressió oligàrquica, on els interessos econòmics i polítics s’entrelliguen.
Ben Rhodes (The New York Times) hi afegeix que aquesta deriva autoritària no és un accident, sinó el nucli del seu projecte: una política interior i exterior dissenyada per reforçar el propi poder de Trump. Finalment, The Economist analitza les dades d’aprovació del president que, tot i aquesta concentració de poder, ha vist la seva popularitat caure en picat en uns Estats Units que semblen més fracturats que mai.
No ajudaran a millorar el seu grau d'aprovació les perspectives econòmiques. La Reserva Federal, dividida i amb menys dades disponibles pel shutdown, ha retallat tipus d’interès per reactivar un mercat laboral feble, però la inflació continua alta i la confusió és màxima, ho explica Victoria Guida a POLITICO. Per la seva banda, Edward Luce (Financial Times) parla de la “sort econòmica de Trump”: malgrat haver fet gairebé tot per provocar una recessió, el boom de la intel·ligència artificial —heretat de l’era Biden— continua sostenint el creixement i els mercats. Però segons The Economist, aquest mateix avenç tecnològic està generant un context paradoxal: una economia que s’aguanta gràcies a la forta inversió en IA, però amb una política econòmica que navega a cegues. Ho amplia Kyla Scalon (New York Times) que afirma que Trump ha convertit l’economia nord-americana en un autèntic casino, basada en l’especulació i el risc.
L’última carpeta de Trump és la resolució dels conflictes que va afirmar que liquidaria en qüestió de dies. Segons Neil MacFarquhar (The New York Times), el president ha passat de la cordialitat amb Putin a explorar les sancions més dures de la mà de la Unió Europea, amb l’esperança de forçar un alto el foc a Ucraïna, que Rússia rebutja, mentre exigeix concessions territorials. Mentre que a Gaza, l’acord de pau deixa més dubtes que certeses si no apareix un actor que busqui una solució a llarg termini, ho desenvolupa James P. Rubin (The New York Times). La gestió d’aquests dos conflictes, sumat al de Veneçuela, explica, segons Thomas P.M. Barnett (POLITICO) la nova doctrina Monroe de Trump: una estratègia per reconcentrar el poder nord-americà.
Amb la col·laboració de:
