Després de l’acord de pau a Gaza, Trump posa ara el focus en el segon gran acte per la pau: posar fi a la invasió d’Ucraïna. Set experts del New York Times, analitzen les possibilitats reals de posar fi al conflicte. La proposta d’acord de Trump, segons Nina L. Khrushcheva (Project Syndicate), és que el pla de pau de 28 punts només beneficiarà principalment l’administració de Donald Trump, deixant Ucraïna i els seus ciutadans com els grans perdedors. Això es deu, a ulls d'Anne Applebaum (The Atlantic), a què l’enviat nord‑americà Steve Witkoff està constantment inclinant el procés a favor de Rússia. És per això que Harold James (Project Syndicate) defensa que el pla de pau dels EUA per a Ucraïna és una “ganivetada per l’esquena”: tan favorable a Rússia que equival a un document redactat pel Kremlin, posant en risc no només Ucraïna sinó també la seguretat i la credibilitat d’Europa.
En concret, David French (New York Times), remarca que qualsevol acord de pau amb Rússia que obligui Ucraïna a reduir les seves forces i cedir territori seria un desastre estratègic, perquè posaria en perill la seva independència, reforçaria Putin i enviaria un senyal d’inseguretat als aliats de l’OTAN. Així i tot, Gideon Rachman (Financial Times) recorda que Zelenski no té gaires més opcions que acollir-se al pla de Trump davant les seves amenaces. Tot i que Chris Lunday i Veronika Melkozerova (POLITICO) discrepen i defensen que Ucraïna continuarà lluitant, tot i que ho faci sola, per aquests motius. L’única manera d’evitar-ho, segons The Economist, és que Ucraïna i Europa prenguin la iniciativa.
Per això, expliquen Hall, Foy i Pitel (Financial Times), Europa reacciona internament canviant el seu full de ruta cap a la pau davant la nova proposta de Trump per la fi del conflicte a Ucraïna. En concret, segons analistes de POLITICO, Von der Leyen veu el pla de pau com un punt de partida, però hi posa condicions. Per Zaki Laïdi (Project Syndicate), el pla de Trump suposa una derrota estratègica per a tota Europa perquè debilita la seva seguretat, rellança el paper de Rússia en la política internacional i relega Europa a espectadora. Per això, expliquen Ross, Sorgi i Smith-Meyer (POLITICO), la UE prepara un “pla B” per finançar Ucraïna — emetre nou deute conjunt — després que el préstec basat en actius russos quedés bloquejat.
En aquest context, Europa afronta el repte de consolidar-se com a actor independent i amb veu pròpia en un món marcat per les crisis i la competència globals. Teresa Ribera (Financial Times) defensa que liderar les normes de transparència i sostenibilitat és clau per protegir la sobirania i la competitivitat europea. Per la seva banda, Nicola Beer (Project Syndicate) alerta de la necessitat d’independència tecnològica i apunta a assegurar l’accés a matèries primeres crítiques i terres rares per garantir la transició verda. Finalment, la UE ha de reforçar la seva unitat interna, promovent aliances centristes i de consens per poder afrontar reptes interns i externs, per això, Max Griera (POLITICO) analitza l’impacte que pot tenir el recent acord parlamentari entre dreta i extrema dreta en el futur de la governabilitat de la Unió. Tot plegat mostra que, entre la gestió del conflicte a Ucraïna i la construcció d’un lideratge propi, Europa necessita definir les seves regles i no quedar relegada a espectadora.
Mentrestant, explica Anne McElvoy (POLITICO), rostres coneguts de la política europea com l’ex-primera ministra britànica Liz Truss, juntament amb altres figures conservadores com Boris Johnson i Nigel Farage, han participat en actes de MAGA als Estats Units, adoptant l’estil provocador i mediàtic de Donald Trump per guanyar visibilitat i reforçar la seva influència política. Com recorda John Thornhill (Financial Times), aquesta presència mediàtica s’emmarca en un context d’erosió de la confiança pública i amplificació de narratives manipulades. Potser per això, Trump busca imposar un acord a Ucraïna no per posar fi al conflicte ni per ajudar el país, sinó per reforçar la seva agenda internacional i projectar poder, una estratègia que equivaldria a un “premi Neville Chamberlain” per traïció als aliats i als valors occidentals, a ulls de Thomas L. Friedman (New York Times).
Amb la col·laboració de:
