La Unió Europea ha arribat a un acord per concedir a Ucraïna un gran préstec de 90.000 milions d’euros per sostenir el cost de la guerra, però ha deixat de banda l’opció de finançar-lo directament amb els 210.000 milions d’euros d’actius russos congelats perquè no es va poder aconseguir el suport dels estats membres, ho explica Zoya Sheftalovich (POLITICO). Tim Ross (POLITICO) sosté que aquesta decisió confirma que Europa continua profundament dividida i reticent a assumir qualsevol cost per a salvar Ucraïna. Per Martin Sandbu (Financial Times) activar els actius russos era l’oportunitat de la UE de convertir el seu pes econòmic en poder polític, un pas clau per superar anys de paràlisi i dependències geopolítiques. Tot i la importància de l’acord, Seddon, Dubois i Foy creuen que l’amenaça de represàlies de Putin ha incrementat les divisions dins la UE, amb països com Bèlgica, Itàlia i Àustria temorosos de les conseqüències que podria tenir la decisió (Financial Times).
The Economist fa un repàs a quina és la situació actual de la guerra: malgrat alguns èxits tàctics, Ucraïna continua patint pressió russa massiva a tot el front, amb greus dificultats de reclutament i coordinació. L’acord de pau encara sembla lluny, segons Ursula Von der Leyen (POLITICO), que subratlla la necessitat que qualsevol solució sigui “justa i duradora”, amb garanties de seguretat sòlides i la participació activa d’Ucraïna en les decisions sobre el seu territori. En aquest sentit, James Kirchick (POLITICO) alerta que Rússia utilitza el concepte de “pau” com a eina de propaganda amb l’únic objectiu d’avançar en els seus interessos i que figures de l’Administració Trump han caigut en aquesta trampa, pressionant Ucraïna mentre premien l’agressor. Kim Barker (New York Times) explica que aquesta sensació ha arribat a dins les fronteres del país i que els ciutadans veuen la retòrica estatunidenca com pura gesticulació.
En mig de les negociacions, Trump va sorprendre els líders europeus atacant, en una entrevista a POLITICO, de manera directa els màxims dirigents de la unió, afirmant que “són febles” i que “Europa no sap què fer”, criticant-los per la seva gestió de la migració i de la guerra a Ucraïna. Va dir que, sense canvis en les seves polítiques, alguns Estats europeus “no seran viables com a països”. Segons Jeremy Shapiro aquests atacs responen a la visió de Trump que Europa és feble i decadent, amb alta dependència dels EUA, i que el Vell Continent és un bastió liberal que cal atacar com a extensió de la seva guerra cultural. Per això Trump, segons Chistopher Caldwell (New York Times), no està atacant Europa com a civilització, sinó criticant la Unió Europea i el seu model transnacional per expandir la seva ideologia. En aquest sentit, Martin Wolf (Financial Times), detalla que l’estratègia de Trump busca col·locar partits nacionalistes i d’extrema dreta al poder, veient la Unió Europea com un enemic ideològic que cal “corregir”.
Jamie Dettmer (POLITICO) explica que els diplomàtics europeus a Washington estan desorientats i cautelosos davant l’actitud de Trump, que trenca amb la tradició transatlàntica i qüestiona la relació amb Europa. Per aquest motiu, Mark Leonard (Project Syndicate) defensa que Europa ja no pot dependre dels Estats Units i ha de començar a elaborar per si mateixa una estratègia a llarg termini, tant en el cas de la guerra d’Ucraïna com en la seva capacitat d’influència global. Per Gijs, Gavin i Kayali (POLITICO) la dificultat rau en la convivència d’una acció europea coordinada i la sobirania dels Estats.
Tot i les crítiques constants de l’Administració Trump, la UE continua essent un actor indispensable per afrontar els reptes globals. Segons l’editorial del New York Times, els Estats Units no poden competir sols amb la potència industrial i militar creixent de la Xina, i necessiten aliances fortes amb actors com la UE per equilibrar el poder econòmic i tecnològic. Edward Luce (Financial Times) ho amplia apuntant que la pèrdua de competitivitat davant la Xina, deixa Europa com un soci estratègic clau pels Estats Units per mantenir la influència occidental i controlar recursos globals. En aquest sentit, Emmanuel Macron advoca perquè la UE ha de reforçar la seva autonomia, invertint en innovació i protegint la competitivitat per guanyar pes geoestratègic (Financial Times). Europa sap quins són els seus deures pendents per reforçar la seva posició al mapa ara que sembla que ha de sortir de l’ombra dels Estats Units.
Amb la col·laboració de:
