Donald Trump ha revolucionat completament el funcionament de les relacions internacionals després de la intervenció militar a Veneçuela i la detenció de Nicolás Maduro (The Economist). En concret, als ulls de David French (New York Times) està desmantellant l’ordre internacional basat en lleis i aliances i substituint-lo per una política de força unilateral que pot desencadenar conflictes globals fora del seu control. Per David Pilling i Leslie Hook (Financial Times) el canvi ha iniciat un nou model d’imperialisme i analitzen les implicacions que pot tenir en el món actual. De fet, les primeres conseqüències, als ulls d’Ankush Khardori (POLITICO) són jurídiques perquè trenca amb les limitacions legals sobre l’ús de la força i podria tenir conseqüències de llarg abast. Oona A. Hathaway (New York Times) profunditza en aquestes conseqüències i augura un futur ple de conflictes si no es reimposa l’ordre jurídic internacional.
Sobre les motivacions de l’acció, Thomas L. Friedman (New York Times) sosté que l’objectiu de Trump a Veneçuela no és restaurar la democràcia ni protegir la població, sinó garantir que les empreses petrolieres nord-americanes puguin explotar el petroli, tot i que això no serà possible sense estabilitat política i eleccions lliures. Hi coincideix Anne-Marie Slaughter (Financial Times), que afirma que en la nova doctrina Monroe impulsada per Trump i Marco Rubio, es busca dominar el món a partir del domini de mercats per part d’empreses nord-americanes que permetin el control dels recursos naturals.
Amb el mateix objectiu, fixa ara el president la seva mirada cap a Groenlàndia, fent saltar les alarmes de la Unió Europea: Zoya Sheftalovich i Victor Jack (POLITICO) expliquen com Trump podria aconseguir Groenlàndia en quatre passos. De fet, Tom Nicholson (POLITICO) recull que Trump reconeix que podria haver de triar entre prendre el control de Groenlàndia o preservar l’existència de l’OTAN, afirmant que no se sent obligat per la llei internacional i que només la seva pròpia consciència el pot frenar. En aquest context, Robert Shrimsley (Financial Times) reclama una Unió Europea forta i valenta que posi límits a Trump i que no es limiti a claudicar.
Sobre les implicacions d’aquest nou modus operandi de Trump a l’exterior, Anne Applebaum (The Atlantic) explica que la nova estratègia exterior de Trump, que tracta d’imposar una “dominació americana” amb el poder i la força substituint la legitimitat, la democràcia i les aliances internacionals, podria realitat debilitar els EUA, aïllar-los i reduir la seva influència global en lloc d’enfortir-la. Per Thomas B. Edsall (New York Times) el canvi és molt més profund i el president està transformant els Estats Units també internament, erosionant els contrapoders democràtics.
En aquest sentit, Jamelle Bouie (New York Times) veu paral·lelismes entre l’atac a Veneçuela i l’assalt al capitoli de fa cinc anys. També ho hem vist a Minnesota on l’Estat ha estat apartat de la investigació de la mort d’una manifestant per l’actuació d’agents federals, l’alcalde Jacob Frey ho explica al New York Times. Per Lydia Polgreen (New York Times) és un exemple de com el poder federal s’imposa per la força, sense transparència ni contrapoders, tal com descriu l’article: la mateixa lògica que Trump aplica a l’exterior es reprodueix a l’interior, erosionant la democràcia nord-americana.
A més, Shlomo Ben‑Ami (Project Syndicate) assenyala que l’atac dels EUA contra Veneçuela reflecteix un gir cap a una política internacional hobbesiana, on els estats més poderosos actuen segons la força i els interessos propis, en lloc de seguir normes internacionals establertes. Les noves formes de Trump podrien ser una invitació a altres actors a actuar segons la llei del més fort (The Economist).
Finalment, Simon Kuper (Financial Times) afirma que nova agenda internacional de Trump ajuda a entendre i redefinir el president: un líder capitalista, més semblant a un cap de clan o un mafiós que a un feixista tradicional, amb la presidència tractada com un negoci familiar. Aquesta redefinició de Trump està generant, tal i com recull Ian Ward (POLITICO), que els seus seguidors no tinguin clar com justificar les accions del president. Tot i que Janan Ganesh creu que això no tindrà conseqüències, ja que els seus seguidors, en gran part, no li exigeixen coherència ideològica i es mantenen fidels al moviment per lleialtat més que per les seves polítiques o idees.
Amb la col·laboració de:
