Donald Trump ha aprofitat el Fòrum Econòmic Mundial de Davos per presentar com s’imagina el món i suposa un perill global (The Economist). Gideon Rachman (Financial Times) creu que el discurs, confús, de Trump a Davos, tot i marcar un pas enrere en l’amenaça sobre Groenlàndia, confirma que l’antic ordre basat en una Amèrica benigna s’ha acabat. En concret, diu Bret Stephens (New York Times), evidencia un canvi d’era en què Europa ja no només ha de témer Rússia, sinó també la coerció i el possible abandonament dels Estats Units, en un context que recorda la decadència europea prèvia a la Primera Guerra Mundial. A més, Mariana Mazzucato (Project Syndicate) critica que l’ús de Trump atempta contra el sentit d’una trobada internacional cada cop més allunyada del motiu pel qual va néixer.
En una carta enviada al primer ministre de Noruega, Donald Trump va justificar el seu interès per Groenlàndia amb raons que barregen vanitat i deliri, assegurant que, com que Noruega no li havia concedit el Premi Nobel de la Pau, ja no se sentia obligat a pensar només en la pau (Jamalle Bouie, New York Times). Alhora, segons Soumaya Keynes (Financial Times), la carta demostra que Trump entén la geopolítica com un mercat financer: proposant fins i tot un pagament multimilionari per adquirir-la, com si fos una empresa o un camp de golf, ignorant la voluntat dels 56.000 habitants i els lligams polítics amb Dinamarca. Anne Applebaum (The Atlantic) destaca que la carta reflecteix un desaire per les aliances i normes internacionals i evidència la seva incapacitat de separar els interessos propis dels de la nació.
Sobre les motivacions del canvi de rumb dels Estats Units, Thomas L. Friedman (New York Times) sosté que les accions de Trump a Groenlàndia i la seva retòrica contra els aliats europeus no responen a un interès nacional ni a principis estratègics, sinó a un “Me First”: un impuls egocèntric que posa les seves pròpies ambicions i el seu ego per sobre dels interessos dels Estats Units. Ankush Khardori (POLITICO) hi coincideix i assenyala que aquest egocentrisme, combinat amb grandiositat i sociopatia, condueix a un comportament internacional erràtic i imprevisible, en què les aliances i les normes només compten si serveixen als interessos personals o empresarials del president. En canvi, Janan Ganesh (Financial Times) recorda que aquest comportament no és només culpa del president, sinó l’expressió gairebé inevitable de l’ansietat d’una superpotència en declivi. Segons Nahal Toosi (POLITICO), aquesta obsessió ha descol·locat diplomàtics i analistes a Washington, canviant paradigmes i posant en risc la confiança amb els aliats.
Aquesta desconfiança s’ha agreujat després de la presentació del Board of Peace, un club privat d’estats creat per Trump a Davos amb membres com Israel, Aràbia Saudita i Bielorússia, que reflecteix una barreja d’espectacle, vanitat i gestió personalista de la política internacional, segons Henry Mance (Financial Times). De fet, recull Esther Webber (POLITICO), és un dels motius pels quals Europa s’ha allunyat de la iniciativa. Rajan Menon (New York Times) afegeix que, tot i que la crisi de Groenlàndia sembla momentàniament resolta, la confiança en la defensa transatlàntica s’ha trencat i Europa ha començat a considerar mesures de sobirania militar i coordinació independent, posant de manifest que la fi de la dependència dels EUA pot ser inevitable. Segons Tim Ross (POLITICO), tot plegat confirma que les aliances tradicionals ja no garanteixen protecció, i que la reconstrucció de la seguretat europea requerirà una aposta decidida per l’autonomia i la cooperació interna.
En aquest sentit, Nicholas Vinocur i Zoya Sheftalovich (POLITICO) expliquen que els líders del Vell Continent accepten que la sobirania estratègica compartida ha de cobrir defensa, energia i economia, per superar la dependència del suport americà. Ursula von der Leyen insisteix que només amb unitat i decisió Europa podrà garantir la seva autonomia. En aquest sentit, John Thornhill (Financial Times) sosté que Trump ha despertat Europa, obligant-la a invertir en defensa i tecnologia pròpies i a reduir la dependència dels Estats Units. Per fer-ho, Henry J. Farrell (New York Times) demana mesures econòmiques fortes, com l’“anti-coercion instrument”, per protegir els interessos europeus. En definitiva, Europa s’ha de moure de forma coordinada en l’era de la geopolítica privada de Trump.
Amb la col·laboració de:
