La conferència de seguretat celebrada a Múnic ha deixat clar que Trump ha fet saltar pels aires l’ordre internacional establert abans del seu retorn. Tot i el discurs conciliador del secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio (The Economist), explica Guideon Rachman (Financial Times) que el trencament entre els socis atlàntics sembla evident. Segons Jonathan Martin (POLITICO), la conferència ha confirmat que els Estats Units han abdicat del seu paper de lideratge i s’obre un nou escenari global.
Segons Michael B. G. Froman (New York Times), serà clau la transformació de l’OTAN cap a un model amb una Europa més forta i capaç de garantir la seva pròpia seguretat davant la inestabilitat i imprevisibilitat dels Estats Units. El consell editorial del Financial Times reflexiona sobre la complicació i la viabilitat d’aquesta transició cap a una OTAN liderada per Europa. Un exemple és la irada reacció del pentàgon davant l’amenaça d’Europa de limitar la presència de les empreses armamentístiques estatunidenques al mercat europeu (Laura Kayali - POLITICO).
Un canvi de paradigma en la política internacional dels Estats Units que hauria de preocupar i ocupar a la resta d’actors perquè, segons Massimo Calabresi (New York Times), només està començant. Prova d’això és la coincidència en el temps de les advertències sobre la fi de la protecció a Europa amb la posada en marxa de la nova junta per la pau de Trump, ho expliquen Eli Stokols i Daniella Cheslow (POLITICO).
Nahal Toosi (POLITICO) explica que la política exterior nord-americana està feta pensant en l’impacte cultural i electoral que té internament i no a escala global. Hi coincideix Anne Applebaum (The Atlantic), que veu en les declaracions nord-americanes no només un interès geopolític sinó un convenciment ideològic i cultural sobre quin és el paper dels Estats Units al món.
De fet, alguns autors veuen en l’estratègia europea dels Estats Units un interès ideològic. És el cas de Ross Douthat (The New York Times), que subratlla que l’ala conservadora nord-americana amenaça de deixar de protegir Europa perquè aquesta canviï cap a un model més nacionalista, religiós i fortament defensiu amb l’objectiu final de transformar Europa segons els ideals nord-americans. Hi coincideix Mark Leonard (Project Syndicate), que alerta que es condiciona la col·laboració EUA-UE al compliment de l’agenda “MAGA”. Així i tot, Janan Ganesh (Financial Times) adverteix que l’afinitat entre MAGA i l’extrema dreta europea és potencialment contraproduent, ja que podrien acabar recolzant governs europeus que, a llarg termini, s’oposaran a l’hegemonia o a la política exterior americana, per exaltar el seu propi nacionalisme hegemònic.
En un altre punt del tauler de joc internacional, Donald Trump ha fixat un termini de quinze dies perquè Teheran arribi a un acord nuclear, amenaçant que “passaran coses dolentes” si no es tanca un pacte, mentre els EUA despleguen la força militar al Pròxim Orient més gran des de la invasió d’Iraq del 2003 (James Politi, Steff Chávez i Abigail Hauslohner - Financial Times). David E. Sanger (New York Times) destaca que el president nord-americà ha ofert poques explicacions sobre la urgència o els objectius del possible atac, deixant incert si el propòsit real és protegir manifestants, desarmar Iran o provocar un canvi de règim. Segons Vali Nasr (Financial Times), Iran interpreta aquestes amenaces com un senyal que la diplomàcia no té sentit i aposta per un conflicte prolongat que pugui esgotar els EUA i conduir a un acord més favorable. Michelle Goldberg (New York Times) assenyala que aquesta estratègia reflecteix l’estil autocràtic de Trump: preparar-se per a la guerra sense buscar consens ni explicar-la al públic, impulsat més per la seva ambició personal que per interessos estratègics clars.
En aquest context, Eswar Prasad (Financial Times) subratlla que l’estil imprevisible i autocràtic de Trump debilita els Estats Units com a líder global i permet que actors com la Xina apareguin com a garants del multilateralisme i l'estabilitat mundial. En canvi, Joseph E. Stiglitz i Jayati Ghosh (Project Syndicate) alerten que les seves polítiques i el seu nou ordre mundial basat en els beneficis erosionen la democràcia i allunyen el poder de la ciutadania.
Amb la col·laboració de:
