La 41a Reunió del Cercle va plantejar una pregunta directa: autonomia estratègica d’Europa, mite o realitat? Després de tres dies de debat intens, amb més de quaranta ponents i dinou sessions, la resposta que n’emergeix és exigent però no pessimista: serà realitat només si Europa converteix la seva escala potencial en escala efectiva. El diagnòstic està fet. El que falta no és anàlisi, sinó voluntat política. I la manca de voluntat política delata una manca de lideratge. La pregunta ja no és què li passa a Europa, sinó qui està disposat a actuar.
El primer gran acord de fons va ser geopolític. Europa ha entrat en una etapa en què la seguretat, l’economia i la tecnologia ja no es poden separar. La relació amb els Estats Units és més transaccional, menys previsible i menys còmoda del que estàvem acostumats i, com va subratllar la nostra nota de context, l’estratègia més prudent és pensar que això no canviarà gaire amb un canvi de president. Mentrestant, el centre de gravetat del món s’està desplaçant cap a Àsia: la Xina i l’Índia reconfiguren l’ordre global, el Sud Global reclama el seu lloc, i Europa deixa de ser el referent automàtic per a ningú. Si no actua unida, serà irrellevant.
Si hi ha una idea força que ha travessat tota la Reunió, és aquesta: completar el mercat únic és la gran prioritat d’Europa. El Reglament d’Acceleració Industrial és un pas necessari, però no pot eclipsar el debat de fons. En energia, en telecomunicacions, en finances, en defensa, Europa segueix funcionant com una suma de mercats nacionals. Aquesta fragmentació impedeix economies d’escala, limita la competència, dificulta la creació de campions europeus i debilita Europa com a actor global. El mercat únic és el gran actiu d’Europa -450 milions de consumidors d’alt poder adquisitiu en un espai integrat-, però que encara no l'hem sabut explotar del tot. Consolidar-lo no és només una qüestió de política econòmica: és una estratègia geopolítica.
En defensa, el consens va ser clar: Europa gasta cada dia més però compra americà per defecte. Sense una política de compra pública que prioritzi tecnologia europea, l’augment de despesa és un subsidi als EUA, no una inversió en autonomia. La defensa ja no són només tancs: és IA, satèl·lits, ciberseguretat, propulsió de nova generació. I Espanya i Catalunya hi tenen actius reals per jugar-hi.
En energia, el trilema sostenibilitat-seguretat-cost s’ha desequilibrat de manera excessiva en contra d’aquest últim: Europa paga l’energia al doble que els EUA. La neutralitat tecnològica -deixar competir totes les opcions que redueixin emissions- va emergir com a consens ampli. El cas d’Espanya és paradigmàtic: les interconnexions representen el 3% de la capacitat del sistema, fet que condiciona greument la capacitat d’exportar energies renovables a la resta d’Europa.
En tecnologia, la dependència és alarmant. La IA, els semiconductors, el cloud, les plataformes digitals: tot està dominat per empreses americanes i xineses. Europa és consumidora, no productora. El Reglament d’IA pot ser un avantatge si genera confiança, però serà un llast si impedeix experimentar i escalar. Regular no és suficient si no va acompanyat d’inversió, compra pública i escala.
En finances, Europa estalvia més que els EUA però inverteix pitjor. L’estalvi fuig cap a Wall Street perquè els mercats de capitals estan fragmentats. Sense una Unió de Mercats de Capitals real, la transformació no es finançarà. I la sobirania monetària -amb les stablecoins del dòlar superant el bilió i el 80% dels pagaments transfronterers passant per infraestructures americanes- és avui una ficció.
La Reunió va posar de manifest un consens creixent: la regla de la unanimitat s’ha convertit en un obstacle estructural. Quan un sol estat pot bloquejar l’acció dels altres vint-i-sis, Europa perd temps, credibilitat i capacitat de resposta. La via més realista per desbloquejar la situació són les coalicions de països disposats a avançar, com ja es va fer amb Schengen i amb l’euro. Martin Wolf, en el seu discurs de recepció del Premi a la Construcció Europea, ho va formular amb contundència: “Això no pot passar per a la UE en el seu conjunt. Haurà de començar amb un nou tractat, semblant al que va crear la zona euro, inicialment limitat a uns quants disposats a intentar-ho, però en última instància obert a tots.” La defensa és el cas més clamorós: si una guerra a Europa no és motiu suficient per construir una defensa comuna, què més cal? I aquí els caps de govern tenen una responsabilitat principal. Com va recordar la presidenta del Cercle en el seu diàleg amb Pedro Sánchez, la moneda única no la van fer ni els banquers centrals ni els ministres d’economia: va ser una decisió política impulsada des de dalt de tot per Kohl i Mitterrand. La defensa comuna necessitarà el mateix tipus de lideratge. I el mateix val per a l’energia, els mercats de capitals o la política industrial. Aquesta és avui la via més realista per superar la paràlisis que tenalla Europa.
Les sessions van confirmar que Espanya i Catalunya no són espectadors d’aquest debat: en són actors, amb actius reals en energia renovable, telecomunicacions, sistema financer, biotecnologia, defensa i automòbil. Però també amb febleses estructurals que cal abordar amb urgència: productivitat inferior a la dels competidors europeus, R+D empresarial feble, tamany empresarial insuficient. I dues qüestions socials que travessen tot el debat: immigració i habitatge. Cal una política migratòria alineada amb un model productiu de més valor afegit; i una política d’habitatge basada en incrementar l’oferta, no en controlar preus. La reforma del sistema de finançament autonòmic és important i urgent, i aquí la bona noticia és que el president Sánchez es va comprometre a prendre les decisions necessàries per tal que, si supera el tràmit parlamentari, pugui estar aprovat abans de que acabi aquest any.
De la Reunió n’emergeix una agenda concreta: completar el mercat únic en totes les seves dimensions; construir una defensa europea creïble; garantir energia competitiva amb neutralitat tecnològica; crear una Unió de Mercat de Capitals real; invertir en sobirania tecnològica; reforçar la qualitat institucional; i afrontar immigració i habitatge com a polítiques d’Estat, amb el nou sistema de finançament autonòmic que hauria de ser una realitat ja al 2027. No és una declaració d’intencions: és un full de ruta que requereix lideratge, inversió i capacitat d’execució. I si la unanimitat ho bloqueja, cal tenir la valentia d’avançar amb qui estigui disposat a fer-ho.
Com va dir Martin Wolf, l’opció d’encarregar informes excel·lents i acabar no fent quasi res perquè el canvi és massa difícil és l’opció que, al seu parer, s’ha escollit fins ara. La Reunió del Cercle 2026 aposta per una altra opció: abraçar els canvis que, amb el temps, poden canviar el pronòstic. La feina comença ara.
