Sessió prèvia a la plenària de format reduït. Amb José María Casado, director de la Divisió d’Avaluació de la Despesa Pública d’AIReF; Mónica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO Catalunya; Marta Rodríguez, directora d’Organització, Persones i Cultura de Mercabarna i Jaume Sellarès, vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona. Moderats per Núria Sala, sòcia del Cercle d’Economia i d’E2S creativa
"Avançar avui no significava sortir de la sessió amb respostes simples. Avançar significava sortir amb menys eslògans, menys culpables, més protagonistes i, sobretot, millors preguntes."
Amb aquesta frase es va tancar la sessió inversa sobre l’absentisme que ha organitzat el Cercle d'Economia, en el marc de la seva Reunió Anual. I, probablement, resumeix millor que qualsevol dada el principal aprenentatge del matí.
Perquè el problema de la incapacitat temporal a Espanya no és només que hagi augmentat, sinó que cada actor l'observa des d'un lloc tan diferent que sovint acaba discutint amb una realitat que només existeix parcialment.
Durant dècades hem abordat la incapacitat temporal com una qüestió sanitària. Més recentment hem començat a parlar-ne com un problema de productivitat i competitivitat. Però després d'escoltar economistes, representants sindicals, metges, directius d'empresa, responsables de recursos humans i experts en polítiques públiques, la sensació és una altra: la incapacitat temporal és, sobretot, un problema de sistema.
Un problema on els incentius, les responsabilitats i les conseqüències estan repartits entre massa actors. I on cadascun d'ells contempla una part del paisatge sense arribar a veure'l complet.
Una de les primeres aportacions provocadores del matí va arribar de la mà de l'AIReF. La seva tesi és aparentment senzilla: qui paga no és qui prescriu.
L'INSS assumeix el cost econòmic de la prestació, però està clar que NO la totalitat del cost. Els metges dels serveis públics de salut emeten les baixes. Les empreses suporten una part important de l'impacte organitzatiu i productiu. Les mútues disposen d'infraestructures i professionals que només poden intervenir parcialment. Els sindicats vetllen per la protecció d'un dret fonamental.
Tots formen part activa del sistema però cap d'ells controla realment el conjunt. Quan les responsabilitats estan tan fragmentades, la temptació és inevitable: buscar la causa en l'altre.
Les empreses es lamenten de la manca de control. Els metges refusen que se'ls demani resoldre problemes que no són de diagnòstic mèdic. Els sindicats alerten que s'està convertint la persona treballadora en sospitosa per defecte. Les mútues reclamen més capacitat d'actuació. L'administració assenyala les limitacions dels mecanismes de seguiment i no sap massa com reparar el problema.
La paradoxa és que tots els arguments contenen una part de la solució.
Els moments de tensió
Potser el moment més revelador de la sessió no va arribar quan es van presentar dades. Va arribar quan es van confrontar dues idees aparentment incompatibles.
La responsable de salut laboral de CCOO va recordar una dada que incomoda una part del món empresarial: malgrat l'augment de les baixes, encara hi ha moltes persones que continuen anant a treballar quan el seu estat de salut justificaria una incapacitat temporal.
És el fenomen conegut com a presentisme: persones que són físicament a la feina, però que no es troben en condicions adequades per desenvolupar-la.
A la sala, alguns empresaris es removien a la cadira. No perquè la dada fos falsa, sinó perquè la resposta implícita era incòmoda: malgrat els enormes índex de IT potser també existeixen baixes que no s'arriben a produïr quan haurien d'existir.
Pocs minuts després la tensió va canviar de bàndol.
Quan diversos participants van defensar la necessitat d'aprofitar millor la capacitat diagnòstica, assistencial i tecnològica de les mútues per reduir llistes d'espera, accelerar proves mèdiques i facilitar reincorporacions més ràpides, qui mostrava incomoditat era la representant sindical.
Perquè darrere d'aquesta proposta apareix una de les grans línies de fractura del debat: quin paper han de tenir els actors privats en la gestió d'un dret de protecció social?
La tensió no era ideològica. Era estructural. I precisament per això era tan interessant.
Durant anys, una part del debat públic s'ha construït al voltant del frau. Però la sessió va apuntar cap a una qüestió molt més rellevant: els incentius.
Parlar de frau implica identificar persones que incompleixen les normes.Parlar d'incentius implica preguntar-se si el sistema està dissenyat de manera coherent.
L'AIReF va recordar que molts dels complements salarials que permeten cobrar pràcticament el mateix durant una baixa no són una decisió governamental, sinó fruit de la negociació col·lectiva. Els sindicats van recordar que la major part de les baixes tenen una justificació mèdica real. Els metges van insistir que la seva funció és diagnosticar, no actuar com a inspectors. Les empreses van explicar les dificultats creixents per gestionar els processos de substitució i reincorporació.
Aquesta és probablement la gran lliçó del debat. No hi ha un únic problema perquè no hi ha una única causa.
I mentre no acceptem que totes aquestes dimensions conviuen simultàniament, continuarem intentant resoldre només una part del fenomen.
Si alguna conclusió va emergir amb força és que les solucions simples han deixat de ser útils.
La proposta més disruptiva del matí va arribar del Col·legi de Metges de Barcelona. Segons el seu plantejament, moltes baixes de curta durada associades a diagnòstics ja coneguts podrien gestionar-se mitjançant una declaració responsable de la persona treballadora, evitant una càrrega burocràtica que avui consumeix una quantitat enorme de recursos sanitaris.
La idea genera interrogants legítims. Però també obliga a formular una pregunta interessant: fins a quin punt un sistema que confia en els treballadors per exercir funcions de responsabilitat està disposat a confiar en la seva capacitat per declarar que temporalment no es troben en condicions de treballar?
Al mateix temps, diverses intervencions van apuntar en una direcció complementària: si volem reduir llistes d'espera, accelerar diagnòstics i facilitar reincorporacions, serà difícil fer-ho sense aprofitar millor la infraestructura i les capacitats de les mútues.
Curiosament, aquestes dues propostes comparteixen una mateixa lògica.
No consisteixen a concentrar més poder en una única institució.Consisteixen a distribuir millor les responsabilitats.
No es tracta de trobar un culpable. Es tracta de construir una arquitectura institucional més intel·ligent.
La sessió havia començat amb una reflexió marc aparentment allunyada del món laboral. Vivim en una societat on cada vegada som més absents, ja no només a la feina, també a les aules, als esdeveniments, als propis processos de selecció…
Què hi ha de cultural en tot aquest tema?
El matí va servir per entendre que darrere de moltes absències no hi ha una única causa ni un únic responsable.
I, per sobre de tot, problemes de coordinació entre institucions que sovint operen com si resoléssin problemes i casuístiques diferents. La solució, sí o sí, passa per posar d’acord tots els agents i comunicar-se millor entre institucions.
No perquè ningú sàpiga què està passant. Sinó perquè tots veiem només una part. I la solució només apareixerà quan siguem capaços d’abordar el problema complet.
Després de la sessió d’avui, la qüestió ja no sembla ser tant quines solucions hem d’aplicar, sinó com construïm les condicions perquè aquestes solucions arribin.
Potser la conclusió més valuosa del matí és que ja no hi ha una sola pregunta: quina és la solució?
Les preguntes rellevants són unes altres:
Si tota aquesta amplitud de mires l’hem guanyat en una sessió de 75 minuts… Què no podrem aconseguir si posem aquest problema en el focus?
*Resum elaborat per la moderadora de la sessió, Núria Sala
