Sessió moderada per Oriol Aspachs, secretari tècnic de la Junta Directiva del Cercle d’Economia. Amb Roser Roca, Vice President Strategy Connected Intelligence, Airbus Defence and Space; Adrià Argemí, CEO i cofundador de Pangea Propulsion i Jaume Sanpera, CEO de Sateliot
Oriol Aspachs, secretari tècnic de la Junta Directiva del Cercle d’Economia, va compartir amb l’auditori la idea que “quan pensem en el sector defensa, no pensem en empreses innovadores, ni tampoc en Catalunya” i va donar pas al diàleg per “trencar els dos tòpics”.
En les respectives presentacions de les empreses representades i amb seu a Catalunya, Jaume Sanpera va definir Sateliot com un “operador satel·lital” nascut a Barcelona que “posa torres 5G a l’espai” per oferir serveis de telecomunicacions. Adrià Argemí va situar l’activitat de Pangea Propulsion en l’àmbit de la fabricació de sistemes de propulsió per a llançadors, satèl·lits i vehicles espacials: “Si no disposes d’una propulsió fiable, cap de les missions satel·litals o espacials es podrien dur a terme”, va asseverar. Per la seva part, Roser Roca va indicar que la divisió de defensa i espai és una de les tres divisions que conformen Airbus i va explicar que, en la seu catalana, l’especialitat era el desenvolupament de ciència i tecnologia d’observació de la Terra des de l’estratosfera i l’explotació (per als camps civil i militar) dels satèl·lits d’Airbus.
En aquest punt, el moderador de la sessió del Cercle d’Economia va voler portar el debat al terreny de les opcions de creixement de les empreses del sector establertes a Catalunya i, de forma complementària, en quina mesura les empreses nord-americanes exerceixen en l’actualitat el seu domini en aquest camp tecnològic estratègic en detriment de la “sobirania europea”.
El diagnòstic de Sanpera va ser unívoc: “Les comunicacions satel·litals no estan dominades per moltes empreses nord-americanes, sinó pràcticament per una de sola, l’Space X d’Elon Musk.” A parer seu, aquesta circumstància comporta un “risc estratègic” perquè Europa “no pot dependre de decisions alienes per garantir connectivitat en emergències, conflictes o territoris sense cobertura”.
Argemí va optar per un bany de realisme: “Les tecnologies espacials són complexes i, sovint, no són ben compreses pels inversors generalistes.” Des d’aquesta òptica, va dir que en matèria de finançament, Europa “ha avançat molt en les fases inicials, però encara té mancances en el capital de creixement i en fons especialitzats és espai i tecnologia profunda (deep tech)”.
I Roca va referir-se a Airbus com una “empresa europea tractora” en aviació comercial, helicòpters, defensa, espai i tecnologies digitals. Sigui com sigui, va defensar que a Europa li convé l’existència d’una diversitat d’actors, això és, “startups, pimes tecnològiques, empreses mitjanes i grans companyies que tinguin la capacitat d’arrossegar cadenes de proveïdors”.
Demanda pública i consolidació vs. regulació (i competència)
Tots tres van continuar abundant en alguns dels altres desafiaments que afronta Europa en l’actual context geopolític. Des de la remarca d’Adrià Argemí que “necessita capacitats pròpies que, al seu torn, poden generar prosperitat, llocs de treball qualificats i un nou sentiment de sobirania europea”, passant pel crit d’alerta de Roser Roca —“si Europa vol tenir un gran actor espacial i de defensa capaç de competir fora, les autoritats han d’entendre que la consolidació no és una amenaça a la competència interna, sinó una condició per competir globalment”, va puntualitzar-–, fins al posicionament de Jaume Sanpera a partir de la següent afirmació: “Europa no ha de limitar-se a subvencionar empreses, sinó a utilitzar la demanda pública i els contractes per crear campions globals.”
En el si del debat moderat per Oriol Aspachs van sobresortir dos aspectes més. Per una banda, la idea que l’augment de la despesa en defensa a Europa permetrà desenvolupar tecnologies que revertiran en altres camps, atès que —hi van coincidir els tres ponents— “moltes tecnologies són intrínsecament duals: permeten la seva aplicació en el camp de la defensa i militar i, de forma simultània, presenten un ús civil”.
En segon lloc, la necessitat d’augmentar la despesa en defensa per viure en un món en pau, prosperitat i democràcia, encara que amb alguns matisos que cadascú va articular com segueix: “La pregunta clau és què fem amb aquesta inversió en defensa i com la utilitzem de manera conscient per desenvolupar les capacitats estratègiques d’Europa” (Roser Roca); “La pau no es construeix només amb aquesta despesa, es basteix amb cooperació i l’establiment de sinergies” (Adrià Argemí); i “el discurs de defensa s’ha posat sobre la taula i això, sobretot a Espanya, ja suposa un pas endavant. En qualsevol cas, la qüestió de la dissuasió és fonamental” (Jaume Sanpera).
