Després d'una primera sessió del cicle "Fiscalitat a Espanya: Diagnòstic i Propostes de Millora" dedicada a oferir una radiografia general del sistema fiscal i una segona sobre com redissenyar el sistema fiscal espanyol per fer-lo més eficient a nivell de mercat laboral, estalvi i consum, la tercera jornada es va centrar en la incidència de la fiscalitat en la competitivitat empresarial a Espanya.
La sessió, moderada pel vicepresident del Cercle d'Economia Jordi Gual, va comptar amb la participació de destacats experts en la matèria: Íñigo Fernández de Mesa, vicepresident de la CEOE, president de l'Institut d'Estudis Econòmics i de Rothschild Espanya; Begoña García-Rozado, directora global de Fiscalitat d'Iberdrola i Joan Hortalà Vallvé, soci de Cuatrecasas especialista en dret fiscal i inspector d'Hisenda en excedència.
Espanya, a la cua de l'OCDE en competitivitat fiscal
Els ponents van dibuixar un diagnòstic preocupant: Espanya ocupa el lloc 34 de 38 països de l'OCDE en competitivitat fiscal. La contribució fiscal total de les empreses representa el 17,8% del PIB, enfront del 12,8% de mitjana de l'OCDE i el 14,8% de la UE. Per a les grans corporacions, especialment les de l'IBEX 35, els tipus impositius efectius globals -incloent-hi impost de societats, taxes territorials i cotitzacions patronals- se situen entre el 46% i el 47%. A això s'afegeix que aproximadament el 49% de la recaptació fiscal total a Espanya és gestionada directament per les mateixes empreses, que actuen com a recaptadores de l'Estat sense compensació per aquest cost administratiu.
Inseguretat jurídica: 50.000 milions bloquejats
Un altre dels eixos del debat va ser l'elevada litigiositat fiscal. Actualment hi ha 250.000 reclamacions fiscals actives a Espanya, amb 50.000 milions d'euros retinguts en garanties o capital bloquejat que, d'una altra manera, podrien destinar-se a inversió productiva. Els ponents van assenyalar que entre el 60% i el 70% d'aquestes reclamacions acaben resolent-se a favor del contribuent, cosa que apunta a errors sistèmics en les liquidacions inicials. Les inspeccions a grans grups es poden estendre fins a 27 mesos, amb un enfocament centrat en la recopilació de dades més que en el debat tècnic. En canvi, països com els Països Baixos o Portugal ofereixen mecanismes de consulta ràpida que proporcionen certesa jurídica en un termini de 15 dies.
El context internacional: l'erosió de l'impost mínim global
La sessió va abordar també l'impacte de la política fiscal internacional. L'acord «side-by-side» assolit pels Estats Units amb l'OCDE permet a les seves empreses eludir de facto les obligacions més estrictes de l'impost mínim global del 15% (Pilar Dos), mentre els grups europeus s'enfronten a una implementació més rigorosa. El resultat és una asimetria estructural: les multinacionals estatunidenques poden tributar a tipus efectius propers al 10% sobre beneficis a l'exterior, amb un tipus domèstic del 21%, enfront de la càrrega notablement superior que suporten les empreses europees. Els ponents van subratllar també que l'estabilitat regulatòria pesa tant o més que el tipus nominal a l'hora d'atreure inversió, citant l'exemple del Brasil, considerat una destinació fiable malgrat la seva alta conflictivitat fiscal per la previsibilitat de les seves resolucions judicials.
Talent, habitatge i disparitats regionals
El debat va posar igualment el focus en els efectes de l'IRPF sobre l'atracció de talent. Entre el 2017 i el 2025, el salari brut mitjà va créixer un 31%, però la retenció fiscal mitjana ho va fer un 66%, cosa que evidencia una progressivitat que supera amb escreix el creixement real de les rendes. Els tipus marginals màxims, que superen el 50% a Catalunya a partir de llindars relativament baixos (al voltant dels 70.000-80.000 euros), es van identificar com un factor clau en la fuga de talent qualificat. En matèria d'habitatge, Espanya ocupa el segon lloc mundial en fiscalitat immobiliària, només per darrere del Canadà, amb els impostos representant aproximadament el 30% del valor d'un immoble -cosa que genera 50.000 milions d'euros anuals de recaptació- i actua com una barrera estructural a la mobilitat laboral i al creixement econòmic. En el pla territorial, Catalunya ocupa l'última posició en competitivitat fiscal entre les 19 regions i ciutats autònomes espanyoles, mentre Madrid encapçala el rànquing per divuitè any consecutiu.
Propostes per a l'acció
Els ponents van formular una sèrie de recomanacions concretes: la separació del Ministeri d'Economia i el Ministeri d'Hisenda per equilibrar els objectius de recaptació amb els de creixement; la creació de tribunals fiscals especialitzats amb més capacitat tècnica; i una millor comunicació per part de les empreses sobre la seva contribució real a l'erari, fent visible l'impacte agregat de la càrrega fiscal en termes comprensibles per a la ciutadania.
