El debat de la sessió es va centrar en els reptes geoeconòmics globals, l’impacte de les polítiques nord-americanes i les oportunitats per a Europa en un escenari d’alta incertesa. En aquest context global, Europa i els Estats Units afronten el 2025 amb estratègies econòmiques divergents però interconnectades. La moderadora Núria Mas va apuntar que l'economia també disposa “d’armes de destrucció massiva” com s’està veient amb les polítiques de l’administració Trump, que suposen un gir radical en l’àmbit econòmic, financer i comercial a escala global.
Francisco Blanch va iniciar la seva intervenció destacant les diferències estructurals entre els Estats Units i Europa. Va assenyalar que el creixement americà ha estat impulsat per tres vectors clau: la duplicació del deute públic, una posició de lideratge tecnològic i una expansió energètica sense precedents. “Els EUA han afegit 17 bilions de dòlars de deute en els darrers deu anys”, va subratllar, remarcant que això ha propiciat un creixement fort, però també ha generat vulnerabilitats, com ara una elevada desigualtat interna.
Pel que fa a la productivitat, Blanch va insistir que el gran avantatge americà rau en l’eficiència del capital i la innovació tecnològica: “No és que Europa tingui una mà d’obra pitjor, sinó que els EUA han invertit més i millor en capital i en tecnologia”. També va destacar la capacitat del país per generar energia: “Han produït el 60% del creixement global en petroli i el 35% en gas. En canvi, a Europa la producció energètica ha caigut”, tot i que s’ha tractat de suplir amb renovables amb resultats divergents.
Aquesta orientació ha portat a una especialització americana en sectors com el químic o la informació digital. “El 90% del valor afegit del sector de la informació prové d’internet i les tecnologies digitals, no de llibres ni revistes”, va explicar. Tot i que a Europa també s’avança molt en lideratge de farmacèutiques, de la salut i de la indústria aeronàutica. Ara bé, va alertar que aquesta dependència dels EUA de sectors intensius en energia, tecnologia i capital ha creat una mena de “malaltia” que pot derivar en desequilibris estructurals.
Aranzels, immigració i retallades fiscals
Per la seva part, Pablo Hernández de Cos va coincidir amb el diagnòstic de Blanch i va posar l’èmfasi en la baixa productivitat del sector tecnològic europeu com a factor clau del diferencial de creixement. Va analitzar les polítiques anunciades per Donald Trump en la seva segona administració i les va classificar segons l’impacte: “Els augments aranzelaris -arribada de menys productes- i les restriccions migratòries -menys mà d’obra- són focus d’oferta negatius que generen menys creixement potencial i més inflació. En canvi, les retallades fiscals promeses per Trump poden ser un focus de demanda positiu”.
Tot i això, va advertir que una política fiscal expansiva no sempre es pot compensar amb retallades de despesa: “Els recaptadors d’impostos i els ministres d’Hisenda gairebé mai compensen del tot una retallada fiscal. Això genera dèficit i més pressió inflacionària”. En paral·lel, va assenyalar que una desregulació excessiva del sector financer, si bé pot impulsar el crèdit a curt termini, “sembra les llavors d’una nova crisi”.
Política d’inversió conjunta
En clau europea, Hernández de Cos va defensar la necessitat de més integració per fer front a un món potencialment desglobalitzat. Va citar dades del Fons Monetari Internacional que equiparen les barreres internes a aranzels del 40% en manufactures i del 110% en serveis: “Eliminar aquestes barreres pot ser més efectiu que combatre les dels EUA”. També va reclamar una política d’inversió europea conjunta: “Hi ha projectes que només seran eficients i suficients si es financen conjuntament”.
Pel que fa al futur de l’euro, va considerar fonamental avançar en la creació d’un actiu segur europeu per reforçar el seu paper com a moneda de reserva: “El mercat només confiarà plenament en l’euro si veu una arquitectura institucional sòlida, amb un fons de garantia de dipòsits i una unió de mercats de capitals real”. Aquestes reformes, segons ell, podrien ajudar Europa a guanyar pes en un món multipolar.
Crisi energètica europea
En la seva segona intervenció, Blanch va aprofundir en les conseqüències de la crisi energètica europea, provocada per la guerra d’Ucraïna i la ruptura amb Rússia: “Hem perdut el 16% de la demanda gasística industrial de manera permanent. Volem reindustrialitzar i fer tancs, però sense energia ni metalls russos és molt difícil”. Per això, va defensar una política menys dogmàtica i més pragmàtica: “Ens cal emmagatzematge energètic, no només reduir el consum”.
Sobre matèries primeres, va apuntar que el mercat ja està reaccionant a la incertesa geopolítica: “El valor del mercat global de l’or s’acosta al deute públic americà en mans del públic. Això diu molt”. També va mostrar-se positiu respecte al coure, clau per a la transició energètica, i va alertar de les limitacions ambientals del gas liquat i de les bateries xineses: “Els nostres panells solars poden ser nets, però es fabriquen amb energia de carbó”.
Per cloure, els ponents van compartir recomanacions per a les empreses espanyoles en un context altament volàtil. Hernández de Cos va defensar la resiliència com a estratègia: “En un entorn d’incertesa, calen empreses robustes, com hem exigit als bancs”. Blanch va complementar-ho recomanant una gestió activa del risc a través dels mercats derivats: “L’euro pot pujar a 1,30 o tornar a la paritat. Els tipus d’interès poden desplomar-se o disparar-se. Cal tenir plans per a tot”.
Sessió moderada per Núria Mas, vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economia
Francisco Blanch, director gerent del Bank of America
Pablo Hernández de Cos, pròxim director del Banco de Pagos Internacionales
