Defensar la democràcia i canviar el sistema

Oriol Aspachs, Director d'Estudis de CaixaBank

0

No hi ha cap dubte que, després de la crisi, l’activitat ha tornat a remuntar i que les llars, en conjunt, es troben en una situació econòmica més confortable. La millora econòmica, però, sembla que no està anant acompanyada d’una millora del benestar de la població. Aquest fenomen, aparentment paradoxal, s’observa a la majoria de països desenvolupats i Espanya, malauradament, no n’és l’excepció.

La diferent evolució entre els principals indicadors macroeconòmics i els índexs de felicitat n´és un bon exemple. El PIB per càpita ja fa uns anys que ha superat els nivells anteriors a la recessió. En canvi, l’índex de felicitat que elabora la ONU mostra una fotografia ben diferent: a la majoria de països desenvolupats s’observa una notable davallada respecte als nivells assolits els anys anteriors a la crisi.

Més enllà de les dificultats per mesurar un concepte tan difús com la felicitat, l’índex que actualitza regularment les Nacions Unides il·lustra la mala maror de fons que sembla que es respira a molt països. Una part del descontentament, segurament, es deu als efectes de la crisi econòmica: el fort i persistent augment de l’atur, les expectatives frustrades de moltes persones, la pèrdua de confiança en institucions clau per al bon funcionament de l’economia i la societat, i un llarg etcètera de situacions que costarà anys corregir, i encara més oblidar.

Però no ho podem fiar tot a la recuperació econòmica. Bona part del descontentament es deu, també, a l’impacte que està tenint el canvi tecnològic i demogràfic en múltiples dimensions i que s’està traduint en un augment de la desigualtat i de la inseguretat sobre la situació econòmica futura.

Tant és així, que la pressió per buscar mecanismes de redistribució més eficaços fa anys que va en augment. També està augmentant la pressió perquè es duguin a terme polítiques econòmiques que donin una major certesa a la ciutadania sobre el context econòmic en què es mourà a curt termini tot i que, a vegades, algunes d’aquestes polítiques poden comportar un cost important a mitjà i llarg termini.

Afrontar aquests reptes ponderant adequadament els costos i beneficis de cadascuna de les alternatives és tan difícil com imprescindible.

Pel que fa al model educatiu, per exemple, haurem de valorar com conjugar-lo amb l’anomenada economia creativa. La proporció de feines en què la capacitat creativa de les persones és fonamental va en augment, i tot apunta que aquesta tendència s’accentuarà els pròxims anys. Varis estudis estimen que en la propera dècada el pes d’aquest tipus de feines  augmentarà entre el 30 i el 40%(1). Adaptar el sistema educatiu, encara molt centrat a potenciar les habilitats necessàries en l’economia del coneixement, no serà fàcil, però és imprescindible perquè el màxim nombre de persones pugui desenvolupar-se professionalment i personalment a l’economia del futur. Si no afrontem aquest repte, el descontentament molt probablement creixerà.

El canvi de model econòmic també està afectant de manera profunda el mercat laboral. Per exemple, la major flexibilitat que permeten les noves tecnologies, a molts sectors, acaba anant associada a una precarització del treball, amb un augment de les relacions laborals de molt curta durada i que es van encadenant. De fet, formalment, aquests nous llocs de treball sovint són ocupats per autònoms, amb nivells de protecció laboral baixos, tot i que, a la pràctica, la relació professional que mantenen amb l’empresa és molt similar a la d’un empleat. Si no som capaços d’adaptar el marc laboral per donar cabuda a aquestes noves relacions de manera que s’assoleixi un millor equilibri entre flexibilitat i protecció laboral, el descontentament augmentarà.

Cal recordar que tant el canvi tecnològic com el canvi demogràfic són, sense cap mena de dubte, globalment positius. El canvi tecnològic ens permet produir més, amb menys recursos, i el canvi demogràfic es deu, sobretot, a l’augment de l’esperança de vida. Però els reptes que ens plantegen ens obliguen a repensar àmbits clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Unes institucions democràtiques madures, capaces de canalitzar adequadament les diferents sensibilitats socials, i una mínim consens sobre com afrontar els reptes del futur, naturalment, també són imprescindibles.

Malauradament, aquests ingredients bàsics per dur a terme reformes profundes cada vegada semblen més escassos. Hi ha estudis que apunten que la qualitat de la informació a la qual accedeix la població és molt diferent en funció del nivell educatiu de cadascú, i dels seus ingressos(2). La qualitat democràtica de molts països sembla que s’està ressentint, i l’augment de la polarització política que s’observa a pràcticament tots els països desenvolupats suggereix que la generació de consensos entre persones amb diferents sensibilitats és cada vegada més difícil.

Recentment, a la celebració del centenari de la constitució de la República de Weimar, el president d’Alemanya, Frank Steinmeier, va assenyalar que ni aquella democràcia estava condemnada al fracàs, ni la supervivència de l’actual està garantida. Angela Merkel va afegir que cada generació ha de defensar la democràcia. Cert. L’augment del descontentament i la polarització social està anant acompanyat a molts països de l’auge de partits polítics amb tics autoritaris. Hi ha motius per a la preocupació. A molts països tocarà defensar la democràcia. Però a aquesta generació, a més a més, també li toca reformar els pilars del sistema econòmic i social. Ens agradi o no, ara toca afrontar ambdós reptes al mateix temps. De fet, segurament estan entrelligats. Són inseparables.

  • Notes: (1) Haldane, A. (2018) “The Creative Economy” (2) Kennedy, P., and Prat, A. (2017), “Information inequality”, www.voxeu.org